Horacianes

El tercer dels llibres de poesia importants publicats el 1906, tercer per ordre de publicació, no pas per la seva qualitat, va ser Horacianes, de mossèn Miquel Costa i Llobera. Sabem que Els fruits saborosos va sortir el primer de febrer i Enllà el 18 de maig. Pel que fa a Horacianes, en desconec la data exacta de publicació, però, atès que el pròleg està datat el 8 de març i els poemes "Comiat" i "L'abella", que són els dos darrers escrits, ho van ser, respectivament, el 26-29 de març i el 30 de març, podem aventurar que Horacianes va desembarcar dins el gloriós 1906 després del llibre de Maragall. I així com el llibre d'aquest darrer estava molt lluny de la poètica que els joves noucentistes volien instaurar, una poètica del classicisme, una forma allunyada dels balbuceigs genialoides, escrits amb llengua embardissada i poc estricta, del modernisme, el llibre de mossèn Costa, amb la seva forma exacta, inspirat en els clàssics i escrit amb una gramàtica d'acer, com va dir Josep Pla que escrivia Leopardi, era tot un exemple per als joves cadells noucentistes. Costa es va alçar com a mestre indiscutible d'aquells nois que volien endreçar el país i la poesia i situar país i poesia dins el context europeu més avançat i civilitzat i culte.

"El llibre de Costa, inspirat en els clàssics, era un exemple per als cadells noucentistes"

De fet, però, Costa i Llobera era un romàntic. I va ser segurament per la seva autoimposició repressiva damunt d'una sensibilitat apassionada i sensual que va passar de Lamartine i d'Hugo a Carducci. I això, lligat al seu coneixement del llatí, el va moure a provar de fer en la seva llengua catalana de Mallorca la transposició de la mètrica llatina, és a dir, quantitativa, a l'accentual, com havia fet Carducci en italià. I ho va aconseguir amb tal fortuna que els seus versos, tot i la sintaxi moltes vegades forçada, mai no li queden de cartró pedra, sinó que li llisquen amb un anaturalitat extraordinària. L'operació repressiva, diguem-ho així, s'hi veu compensada pel flux d'una sensualitat extrema i produeix un discurs verbal exemplar.

Costa i Llobera havia nascut a Pollença el 1854, en una família de propietaris rurals important. Una família amb casa a Ciutat, on passava els hiverns, i amb casa a Formentor on passava el mes d'agost de cada any. La primavera i part de l'estiu, indistintament, a Pollença o al camp. Això vol dir que el nin Costa va viure en contacte íntim amb la naturalesa i això també pot explicar que la naturalesa li servís en la seva pubertat i adolescència com a símbol d'una realitat vivent més enllà del real. Símbol, moltes vegades, de la seva pròpia entitat creixent, i escenari de les seves lluites entre, per dir-ho amb la feliç expressió de Gabriel de la S.T. Sampol, la Musa i l'Àngel.

Costa, com a capellà, va ser allò que en deien una vocació tardana. Quan va decidir-se a ser sacerdot, ja havia fet estudis de dret a Barcelona i a Madrid i havia passat per París. Tenia trenta anys fets i, donada la fortuna de la família, anà directament a Roma, a la Universitat Gregoriana, on estudià teologia. S'ordenà a Roma el 1888, als trenta-tres anys, i s'hi quedà, fent el doctorat, fins al 1890. Horacianes té un inici anterior a tot això, ve de quan, sota la febrada carducciana, el 1879, començà a escriure una oda a Horaci. Era el domini absolut de la Musa i el deig de dotar-se d'una mètrica clàssica: "Convé demostrar que la nostra llengua serveix per tot, si la volem enaltir com a idioma literari. Me sembla que no és malsà ni inútil per a l'idioma exercitar-lo dins la clàssica palestra al joc de les antigues estrofes. Amb tal gimnàsia pot cobrar agilitat i vigor, com n'adquirien els joves de Grècia exercitant-se dòcils contra les dificultats i preparant-se així a guanyar les corones i palmes de les festes olímpiques."

La vocació religiosa va deixar l'oda a Horaci de banda, i fins al 1905 i començaments del 1906, la Musa no es va tornar a imposar. Horacianes és d'aquest moment i segurament, en conjunt, el millor llibre de Costa. L'Àngel, però, l'esperava per a inspirar-li un altre llibre magnífic: Visions de la Palestina (1908), el seu darrer poemari, i per fer-se'l seu, definitivament, un bon dia, a Ciutat, mentre predicava, per les festes de santa Teresa del 1922.