'Enllà'

El dia 18 de maig de 1906, és a dir, avui fa exactament cent anys, Joan Maragall publicava Enllà, que havia de ser el seu penúltim llibre de versos. Visions i cants, que contè la primera part d'"El Comte Arnau", l'havia publicat el 1900, i el que seria, inexorablement, el darrer, Seqüències, i que conté la darrera part del famós poema, és del 1911. Enllà, que comparteix centenari poètic amb Els fruits saborosos de Josep Carner i amb Horacianes de Miquel Costa i Llobera, conté la segona part de "El Comte Arnau". Això vol dir que el mític poema maragallià es va anar gestant a poc a poc, que té les seves arrels en el modernisme nietzscheà del seu autor i que es va teixint mentre el Modernisme va deixant pas al Noucentisme. I això potser explica que el poema acusi la manca d'unitat que hi han vist alguns crítics.

"Avui fa cent anys, Joan Maragall publicava 'Enllà', el seu penúltim llibre de versos"

Eugeni d'Ors es va fer ressò d'Enllà, un mes i pocs dies després de la seva publicació, en una glosa titulada "Enllà i la generació noucentista". "¿Entendreu tota la meva emoció davant l'Enllà de'n Maragall, quan us hagi dit que és una obra que em torba i m'espanta?...Quin llibre! Per ventura mai la paraula humana hagi arribat a tan solemnes extrems com en ell...-De vegades -haig de confersar-ho-, no sé pensar sense terror en el destí del nostre poble, obligat a sostenir, sobre la seva pobra normalitat, tan precària, el pes i la grandesa i la glòria d'aquestes sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia maragallenca..." Pobre d'Ors, poc es podia imaginar aquell 1906, que el país, cent anys després, veuria créixer encara -cada vegada menys sublim i més anormal- el temple de Gaudí. Però tampoc no es podia imaginar que el país celebraria el centenari d'Enllà i el de l'inici del seu Glosari governat per un nét del poeta que el torbava i l'espantava. Potser això hauria satisfet la seva dèria per la "santa continuació" i hauria vist amb bons ulls, com una mena de superació, la vocació "d'intervenció civil" del llatí, potser pel romanticisme de tot el món".

Maragall va obsedir sempre d'Ors i així, cinc anys després, quan escriu La Ben Plantada, torna a marcar distàncies entre ell i el poeta, en la figura de Teresa, la seva Ben Plantada, i d'Adelaisa, la protagonista de "El comte Arnau": "I ara que he anomenat l'Adelaise del Comte Arnau, m'ocorre meditar sobre quina semblança o dissemblança pugui tenir la Ben Plantada amb ella. La Raça hi és, enèrgica en totes dues. Mes penso que Adelaisa era tacte i color, però la Ben Plantada és ja Mesura. Totes dues volen dir: instint. Però en Adelaisa l'instint sembla sobretot dirigir-se als fins de l'espècie; mentre que en la meva el que funciona subtilment és l'instint de la Raça: és a dir, una cosa que ja significa intel·ligència, i -profunda, inconscientment- Cultura. L'Adelaisa hauria estat el mateix que va ésser, comptant només que amb la terra i el cel de la seva pàtria. La Ben Plantada, en canvi, tal volta no fóra el que és avui, si no hagués existit Ausias March. Prenent les coses per altre cantó, l'Adelaisa és de la muntanya i la Teresa és de la Marina. Prenent-les encara diferentment: l'Adelaisa correspon a l'arquitectura romànica, metre que la Teresa correspon al neoclassicisme". Maragall presentava l'altra cara del que d'Ors volia implantar, però ho feia de forma tan pura i tan potent que, de fet, era per a d'Ors un estímul exemplar. El poeta escrivia, ja als últims anys de la seva vida, que "en la meva poesia no hi ha res de pensat: no faig cap vers que no se m'acudi ja fet i format en el calor de la pura emoció". Opció estètica que per força havia d'horroritzar aquell que havia dictat en un famós decàleg: "El primer deure del paisatgista és no formar part del paisatge". Però el cas és que Maragall, amb una estètica del tot anitnoucentista, anticipa una figura que en la societat europea del Noucents es farà imprescindible i que ara ja ha desaparegut del tot, la figura del maître à penser. Maragall, certament, era pedra de toc de la consciència de la burgesia catalana del seu temps. I d'Ors segurament l'hi envejava.

Enllà és un llibre ple d'irregularitats de tota mena, d'acord, però està habitat per allò que constituiex el fonament de l'autèntica poesia: el cant.