Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

Brises del Bòsfor

Contes

Geòrgios Viziïnós.

Edició de Joaquim Gestí

Edicions de 1984

Barcelona, 2006, 292 pàgines

Els intel·lectuals atenesos de finals del vuit-cents que van aplaudir el valor de les narracions de Geòrgios Viziïnós i el van anomenar el Maupassant grec acabaven d'incorporar la literatura del seu país als corrents literaris europeus després de quatre segles de dominació otomana, volien homologar-se amb l'empenta d'altres estats i tractaven de fer-se conèixer en el panorama coetani a l'onada imperialista que va desembocar en el cataclisme de la primera Gran Guerra. La comparació era tanmateix una mica forçada, conduïda pel prestigi de les lletres franceses i concebuda en una època de discussions internes entre el model culte, arcaic i artificial de llengua, del tot esporgada de barbarismes, o un de més proper al popular, col·loquial i viu que a pesar d'una proscripció prolongada fins el 1978 va adquirir el seu predomini com a reflex del demòtic d'ús de la població.

Entre les narracions de Viziïnos només n'hi ha una que comparteixi la sensació d'haver assumit amb una mena de recança melangiosa les petiteses i les dissorts comunes, presentades amb una mica de tristesa per la vida no viscuda o de nostàlgia pel que podria haver estat i ja no serà, del to intens que es troba en les narracions més absorbents de Maupassant. La resta hi té una relació molt tènue o té més a veure amb els trets programàtics i estilístics del grec, autor d'una obra escassa empesa per multitud de tendències com ara el romanticisme de natura tenebrosa o crepuscular, el gust per investigar en la corda llegendària autòctona, la conversió del realisme en matèria d'una trama d'assassinats, la idea de l'assaig o l'article amb elements de conte i el conte amb contrapunts d'opinió o de tesi, la mescla entre la faula antiga i la moderna i, sobretot, el predomini de les passions de la pròpia biografia com a nucli darrer de l'impuls creatiu, el qual tendia en el seu cas a derivar en situacions irresolubles, contradictòries i fosques.

Ha passat molt de temps des que Antoni Rubió i Lluch va donar a conèixer amb el recull Novelas griegas (1893) sis escriptors neogrecs de l'època entre els quals es comptava Viziïnos, ha hagut de passar més d'un segle abans que es produís la primera edició a la península de la seva obra narrativa completa. Són històries de personatges desarrelats que tornen a una casa que ha deixat de ser la seva, viatgers que estan de pas entre un enlloc i un altre, fills de cultures en conflicte o en procés de transformació col·lectiva, orfes carregats de ferides i de fantasmes que s'emparen en la superstició per a la supervivència, com a imatge d'un món limítrof entre el cristianisme ortodox i l'islamisme turc en retrocés, un món una mica tribal i supersticiós que mirava de manera molt diversa a la de les nacions modernes el llegat de la Grècia antiga: sense apel·lar a l'imperi de raó i de la civilitat, sense extreure'n una bestreta d'idealismes més enllà de la història. La majoria són contes sense trajecte moral i sense epifania, la constatació honesta d'haver viscut les contradiccions d'una societat en construcció lingüística, social i política que es desempallegava a poc a poc i sense encara definir-se del llarg domini sobre el seu territori dels valors d'Orient.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 18 de mayo de 2006