La fascinació del llunyà

L'art del moble

a la Xina imperial

Fundació Francisco

Godia

València, 284, Barcelona.

Fins al 20 de juny

Arte primitivo / Jordi Pallarès

Galeria Ignacio de

Lassaletta

Rambla de Catalunya,

47, Barcelona. Fins al

19 de maig

Cultura - cultures

Museu de Monserrat

Abadia de Monserrat

Fins al 15 d'octubre

El Moble de la Xina, editat per la Llibreria Catalònia l'any 1927, és un dels llibres menys coneguts del polifacètic i heterodox Feliu Elias i, també, un dels més sorprenents a la seva bibliografia, centrada sobretot en l'art català i el francès. Elias, a part d'admirar a ultrança el realisme i la figuració, adorava l'art d'extrem Orient i en va deixar bons testimonis a la seva pintura minuciosa fins a l'obsessió. Però en aquesta dèria per l'oriental no era l'únic a Catalunya, doncs ja des del darrer quart del segle XIX i el primer del XX, els elements xinesos i japonesos envaïen les col·leccions d'andròmines exòtiques, antigues i arqueològiques dels primers aficionats que, a la llarga, passarien a ser el pòsit i l'origen de molts museus municipals. La Xina i el Japó estaven de moda al nostre país, igual que a la resta d'Occident, i es van importar molts estris, gravats, pintures, escultures, ceràmiques, arnesos, armes, teixits i mobiliari, que tant podien ser estrictament contemporanis com pertànyer al món ja consagrat de les antiguitats, a part de les falsificacions que venien ja aleshores els propis orientals. Aquest deliri també va generar la formació d'alguns museus privats amb caràcter més específic com el dels Masriera, situat al seu temple / estudi del carrer Bailén, o el de la casa Mansana, consagrats a l'art extrem oriental. Però els museus particulars no tenen el compromís de durar més enllà de l'obsessió dels propietaris i tot plegat ha anat desapareixent, disseminat en repartiments, herències i vendes. Encara avui apareixen peces per antiquaris i brocanters que segurament són testimonis d'aquell moment.

Els mobles xinesos que es poden veure a la Fundació Gòdia, però, no procedeixen d'aquest col·leccionisme vernacle ja desaparegut sinó que venen d'amateurs alemanys i de particulars de la mateixa Xina que van amagar-los durant la revolució. La proesa és que tots tenen caràcter imperial i decoraven les estances i els jardins de la Ciutat Prohibida i del Palau d'Estiu, segons que indica el marxant Désiré Feuerle, que ha actuat de comissari. Són molt pocs elements: dos seients, quatre taules, una consola, una arqueta i dues parelles d'armaris, presentats de forma exquisida, impecable i nua, ben lluny de la densitat fascinant a què ens té acostumats bona part de la cultura xinesa.

John Giltsoff és també marxant i especialista, en aquest cas en art primitiu, i és qui s'ha encarregat de proporcionar les trenta tres obres aborígens que presenta Ignacio de Lassaletta, deïtats, amulets i màscares que daten dels segles XVIII al XX i que procedeixen d'Àfrica -Malí, Delta el Níger, Burkina Faso, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Guinea Equatorial, Gabon, Nigèria, Costa d'Ivori, Togo, Camerun-, Oceania -Irian Jaya, Nova Guinea i les illes Cook- i Amèrica -amb una interessant màscara esquimal d'Alaska-. Lassaletta ha volgut inserir en el conjunt les teles d'un dels seus artistes: Jordi Pallarès (Barcelona, 1962) per mantenir un cert diàleg entre l'art primitiu i el contemporani, tal com havia fet Feuerle a la seva galeria de Colònia amb Torres-García, Gilbert and George, Richard Deacon o Anish Kapoor, o com ara mateix es pot veure al Museu Barbier-Mueller de Barcelona amb Picasso, l'home de les mil cares. Pallarès no és ni Picasso ni Torres-García, i Lassaletta no és Barbier-Mueller, però el conjunt resulta força discret i harmònic.

En aquest mateix context del col·leccionisme privat cal situar l'exposició que presenta el Museu de Montserrat, dirigit per l'inquiet Josep de Calasanç Laplana. Cultura - cultures és el fruit d'una important donació de material arqueològic i exòtic que ha fet Cajamadrid a l'Abadia. Són més de cent peces originàries de Messopotàmia, l'antic Egipte, la Grècia clàssica, la Xina, l'Índia, de les cultures precolombines d'Amèrica i dels pobles primitius d'Àfrica i Oceania, algunes de les quals tenen una qualitat extraordinària. ¿I què hi feia tot això a Cajamadrid? En realitat hi van anar a raure gairebé per casualitat. Aquest material formava part d'una col·lecció privada catalana i per raons d'ordre econòmic va passar a mans d'una entitat financera barcelonina que, per la seva banda, acabaria integrada a Cajamadrid. La donació a Montserrat per part de l'entitat madrilenya ha estat un gran encert i molt lloable, ja que es podia haver dispersat de forma anònima. Un cop exposades juntes, les obres passaran a completar les diverses seccions arqueològiques i ètniques de Montserrat. L'espai del museu es fa petit i aviat caldran noves reformes i ampliacions donat que gairebé a diari es reben donacions, qui sap si per intervenció directa de la pròpia Moreneta.