Imatges exultants

Pioneras de la

fotografía de vanguardia

Galeria Manuel Barbié

Consell de Cent, 321,

Barcelona.

Fins al 30 de juny

Tocado para

la poesía

Sara Huete

Galeria Alonso Vidal

Fontanella, 13, sòtan,

Barcelona.

Fins al 31 de maig

Pensem en un món sense imatges. O millor, un món sense la meitat de les imatges. ¿Pot existir una història de les imatges dominada per una sola perspectiva? ¿Una perspectiva masculina que s'imposa a una altra de femenina? Pensem. ¿Són pertinents aquests essencialismes en l'art, avui? Serveixi aquest apunt literari per indagar en el que significa la mirada d'un "altre" i en el procés de codificació, significació i funcionament simbòlic de la imatge en una determinada cultura, que pot posar-se en evidència gràcies a l'existència d'una mirada diferent, aliena i no codificada. En el seu llibre La gota d'or, Michel Tournier descriu el moment en què Idriss, un jove bereber que viu en un oasi del desert, és sorprès per una francesa rossa que li fa una foto. Aquella dona promet enviar-li un cop torni al seu país, i el bereber, ingenu, comença a esperar. Passa el temps. La imatge que no arriba l'empeny a fer un viatge a París a fi de recuperar el seu retrat. En un temps molt curt, un home "sense imatges" es veu ficat en un món dominat per la iconofilia. A través del viatge d'Idriss -una empresa d'aprenentatge del codi visual i de construcció del sentit- Tournier descriu la magnitud i complexitat del paper de la imatge en la cultura.

Que la concepció dominant de la memòria fotogràfica sigui masculina no significa que no hi hagi hagut grans fotògrafes, dotades, per utilitzar un terme benjaminià, d'un altre tipus d'"inconscient òptic", que s'allunyen de la certesa d'allò conegut per plantejar-se reptes de la imaginació.

Rere la "lent femenina" hi havia grans creadores -segons relata la crítica Victoria Combalia- sobretot durant els anys vint i trenta, a França, un país on la dona no va poder votar fins a 1944 i on les pintores i escultores es comptaven amb els dits de la mà: Dora Maar, Lee Miller, Claude Cahun, Denise Bellon, Ivonne Chevalier, Juliette Laserre, Nora Dumas, Gisèle Freund, Lisette Model...

Laurice Albin Guillot va arribar a ser directora dels Arxius Fotogràfics d'Art i Història i fundadora, el 1932, de l'Associació d'Artistes Fotògrafs. La majoria d'aquestes creadores compartien estudi amb els seus col·legues masculins, lluitant amb les mateixes armes i empenta. Però algunes varen acabar dedicades a altres disciplines, més o menys personals: Marianne Breslauer abandona la càmera el 1950 per convertir-se en marxant d'art; Rogi André es passa als pinzells, igual que Dora Maar; i Lee Miller posa fi a la seva carrera per acomodar-se a una vida plàcida de mestressa de casa, al costat del seu marit, el crític Roland Penrose.

Una exposició, comisariada per Victoria Combalia per a la sala Manuel Barbié, reuneix part de tota aquella "memòria" femenina contra l'entropia del present. Tiratges d'època de factura impecable, com els que Ergy Landau va treure de la jove i atlètica jueva russa Assia; o la imatge aconseguida per Ivonne Chevalier, on es veu a una moderna Ofelia mig ofegada en el Sena descrivint "un desconcertant i tímid somriure"; Dora Maar a Barcelona, als voltants del Mercat de la Boqueria; inèdits, els collages de Florence Henri; els efectes de llum i ombra sortits de la càmera de Laure Albin Guillot, els autorretrats d'Annelise Kretschmer, Germaine Krull i Ilse Bing; els picats de marianne Breslauer o l'elegantíssim Duchamp captat per Denise Bellon. En definitiva, les imatges sortides de la càmera d'aquestes artistes, lluny d'integrar una percepció natural del món, s'han de veure com a manifestacions d'una proposta de realitat.

Més elaborades, les "fotografies construïdes" de Sara Huete tenen més a veure amb el que per a Kandinsky representava el tub de pintura: simplement "poesia", símbol d'allò no realitzat, promesa de potencialitat, la imatge com a ésser exultant, solemne, fèrtil, que viu una vida pròpia, independent, Sara Huete "anomena" al crear una imatge, denomina -designa, és el poder 'deític' o indicial de la fotografia- al poeta a través d'un fragment de la seva obra -Antonio Gamoneda, Garcilaso, Quevedo, Flaubert, Tolstoi- o simplement opera en una voluntat de ficció, entre la ironia i el joc de paraules. No hi ha límit en aquest petit univers "naïficat", carrollià, en el què hi caben tot tipus d'espècies protegides pel vers, emmarcades en fotografies que volen ser continuïtat de la realitat, i no representacions d'aquesta. Metonimia contra metàfora. O Tocados para la poesía.