La qüestió

Ja som al maig, el maggio odoroso que tornava tan melancòlic al pobre Leopardi. El maig que se li devia alçar, des de tots els voltants de Recanati, carregat del perfum de les flors, fins a la finestra de la biblioteca del palau familiar, per estabornir-lo de llangors i neguits i desigs no acomplerts. Ja som al maig, i les herbes folles dels marges -cugula, borratges, pixallits, roselles, cards- ballen una dansa esbojarrada i prometedora. Els canyars arrasats treuen brots tendres, una força que esberla la terra i que puja de la xarxa dels rizomes soterrats. Les acàcies es vessen en penjolls d'escuma perfumada, els pollancres espolsen les seves volves, els til·lers comencen a apuntar les flors que aviat seran mel adormidora. Ja som al maig. Cada racó s'estremeix de florida. Els saüquers obren els corimbes que es tornaran fruita i licor. Les figueres flamegen de verd sobre els canelobres grisos de pell elefantina. Els castanyers d'Índia brinden al cel els seus raïms erectes de grumolls de nata. Ja som al maig. I Catalunya floreix a cada pam de terra i es migra a cada pensament. Aquesta primavera és trista. I jo vaig cap a Vic, i aquesta llista de plantes l'he escrita al tren, a mesura que les he vistes. I vaig cap a Vic perquè hi vull visitar una exposició del pintor Josep Maria Sert que hi ha al Museu de l'Art de la Pell. Sert és un pintor unit a la història vigatana perquè va decorar tres vegades la seva catedral. I ara Vic vol convertir-se en la capital mundial de Sert. "Vic: Sert i llonganisses", acabarem veient en algun eslògan turístic municipal que deu estar al caure. I és curiós que aquesta ciutat amb fama de resclosida i capellanesca, tot i que ara ha fet un canvi radical, acabi sent la ciutat del pintor més mundà del segle vint, d'aquell pintor de la societat d'entreguerres que es va passejar pel París de Proust i pel món dels prínceps terminals i els milionaris, entre cóctels, iots i paquebots. Que va dibuixar decorats i vestits per als ballets russos i que va pintar salons de ball de palaus i palauets, halls de gratacels, menjadors d'hotels de luxe i sales de conferències d'organismes internacionals. Aquell pintor que un bon dia va trobar el seu llenguatge i la seva manera a base de pintar, gairebé sense pintura, amb sèpia, grisos i algun carmí de tant en tant, immenses teles preparades amb un fons d'or. Grisalles que deixaven veure per transparència l'or del fons i embolcallaven l'espai amb una alenada pastosa de confort daurat que, per força, havia de fascinar la clientela. Em sembla que va ser Eugeni d'Ors, llengua verionsa, que va dir que Sert pintava amb "merda i purpurina". ¿I què hi pintava en aquests llenços gegantins preparats amb or? Doncs grans maquinàries de perspectiva agosararada i grandiloqüent, escenografies amb escales i cortinatges, multituds apilonades que pugen i baixen, escorços atrevits, tones de musculatura, apòstols i màrtirs, verges i confessors, núvols, palmeres, pallassos, globus aerostàtics, pidolaires i traginers, tot en un magma recargolat, capaç de deixar bocabadats els rics i els rucs, i fins i tot algun bisbe de la Santa Mare Església.

"Sert és un pintor unit a la història vigatana perquè va decorar tres vegades la seva catedral"

L'exposició de Vic és molt interessant, perquè, és clar, aquestes maquinàries gegantines se solen trobar als llocs per on van ser pintades o, passades de moda, com és el cas de les pintures del menjador del Waldorf Astoria de Nova York, en altres llocs. I precisament aquestes, comprades pel Banco Central Hispano, van ser exposades a Vic durant alguns anys i ara els seus amos se les han endutes a Boadilla del Monte, Madrid, a la Ciudad Financiera Santander, i n'han deixat a Vic una còpia. Deia que l'exposició és molt interessant perquè és bàsicament de maquetes. Unes maquetes precioses. I és que, suposo, Sert necessitava que els seus clients l'entenguessin i els feia uns projectes molt ben acabats: una mena de cases de nines on, amb una mica de fantasia, els Rothschild o els Rockefeller, per posar un exemple, podien veure-s'hi ballant, convertits en miniatura d'ells mateixos.

Quan surto, veig en un aparador un cartell que anuncia un espectacle titulat Sert o no Sert. Realment, aquesta és la qüestió. Els he de confessar que, a mi, top plegat, tant Sert com aquesta seva història vigatana, em fan una certa gràcia.