Ètica i èpica de la guerra

La insígnia roja del coratge

Stephen Crane.

Traducció de Maria Iniesta Agulló

Edicions de 1984

Barcelona, 2005. 173 pàgines

La història de la guerra es divideix, bàsicament, només en dues parts, separades per la invenció de la pólvora i la seva progressiva utilització a Europa a partir del segle XIV, i més exactament a partir del seu ús en l'ensulsiada dels murs de la ciutat de Pisa, l'any 1403. Abans de la pólvora, l'única manera que els homes tenien de lluitar entre si -amb independència de l'antiga poliercètica i tots els enginys i armes llancívoles que ens puguem afigurar- era fer-ho cos a cos: un home, en el si d'un exèrcit o no, topava amb el seu enemic, i no tenia altre remei que acostar-se-li, a peu o a cavall, i estomacar-lo de la vora amb una llança, una espasa, una daga o el que fos: una fona i una pedra, mireu que poca cosa, en el cas de David, a la Bíblia. Després de la pólvora, el que va fer-se és una operació completament distinta: un home s'amaga darrere d'un parapet o darrere d'un arbre, veu treure el cap de l'enemic a una certa distància, gran de vegades -la distància o el cap-, i li engega un tret que el mata de la manera més anònima: ni la víctima sap d'on ha vingut aquell tret, ni el contrincant ha hagut de preocupar-se, com als bons temps del feudalisme, de lliurar a l'avançada cap carta ni de batalla ni de presentació. En suma: amb la pólvora neix la guerra com a dissimulació, infàmia, engany, covardia i traïdoria. L'enorme dignitat que tenia la guerra per als grecs o els romans -dos cossos entrelligats mesurant directament les seves forces, dient-s'ho tot a la cara i ensumant la incòmoda suor de l'altre- o la que encara va tenir durant tota l'Alta Edat Mitjana i part de la Baixa, es transforma en un acte de tremenda vilesa.

En aquest marc -mai assenyalat per la crítica, cosa que costa d'entendre, tan perspicaços que sempre van ser els crítics nord-americans- es situa aquest llibre de Stephen Crane, un dels fundadors de la novel·la contemporània americana -Faulkner o Hemingway li devien moltes coses-, La insígnia roja del coratge, de 1895, que narra uns quants episodis de la batalla de Chancellorsville, el maig de 1863, entre els ianquis i les forces del sud dels Estats Units, durant la guerra civil. Un jove dit Henry Fleming deixa la mare i el seu ofici de ramader per unir-se, amb un esperit ètic molt ben subratllat en el llibre, a les forces dels ianquis. Entra en guerra i succeeix, immediatament, que aquesta eticitat subratllada no troba correspondència amb cap gènere d'epicitat. Les raons que van moure Fleming a allistar-se són carregades de moral, però allò que veu al camp de batalla i allò que ell mateix hi fa, oblidant el seu ímpetu inicial, es troba desproveït de tota grandesa. A la primera avinentesa que se li presenta complicada, Fleming gira cua, s'amaga en un bosc, i només torna al regiment quan ha quedat enrere l'estendard dels enemics i el perill més insalvable. Només per aquesta raó, en una nació que no va despertar al patriotisme frenètic fins després de la guerra civil -patriotisme ferotge que legitima, encara avui dia, les actuacions més mesquines emparades en la puixança militar-, només per això que hem dit, la novel·la de Crane va ser titllada, de seguida, d'antipatriòtica i desaconsellable. Per aquesta mateixa raó, en canvi, un novel·lista que coneixia tan bé els ressorts més secrets, els morals i els immorals, que s'amagaven darrere una guerra, Joseph Conrad, va considerar aquest llibre una obra mestra.

En aquest article ens quedarem a mig camí entre l'una i l'altra consideració. És cert que "Flem", així li diuen, demostra de bon començament una covardia evidentíssima al camp de batalla, i que això sembla derivar, en part, del caràcter gairebé còmic -vull dir, a l'extrem oposat de la dignitat èpica de la guerra tradicional- del tipus de lluita entre dos exèrcits armats amb fusells i pistoles. Però també és cert que la seva progressiva transformació en un abanderat atrevit i lloat pels seus superiors es produeix amb una manca de lògica notable. Aneu a saber, és clar, què li haurien dit a Stephen Crane si aquest protagonista jove de la seva novel·la s'hagués quedat al nivell de la perplexitat, fins i tot la pusil·lanimitat, i no hagués transformat Henry Fleming en l'ombra, només l'ombra, d'un heroi; o, per dir-ho més bé, en un covard redimit. Si Stendhal -de La cartoixa de Parma del qual sembla que Crane va treure la inspiració per a les primeres escenes de guerra d'aquesta novel·la-, hagués continuat l'argument del seu llibre esmentat pel camí de Waterloo, és possible que hagués deixat Fabrizio del Dongo en una posició molt menys gloriosa. Però ja se sap: el patriotisme de les barres i les estrelles, ja plenament consolidat quan Crane va escriure el llibre, feien del tot impossible acabar aquesta novel·la de la mateixa manera que comença: i aquella contradicció entre ètica i èpica que meravella al llarg de la primera meitat del llibre, sembla com si per força s'hagués de resoldre conferint caràcter èpic a una guerra que, pel sol fet de fer-se amb l'ús de la pólvora, ja tenia una minvada justificació moral i cap grandesa d'epopeia.