Tres mirades

Diane Arbus

Revelacions

CaixaForum

Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona.

Fins al 14 de maig

Edward Burtynsky

Xina

Galeria Toni Tàpies

Consell de Cent, 282, Barcelona. Fins al 2 de juny

Joana Pimentel

Water sculptures

Galeria Miguel Marcos

Jonqueres, 10, Barcelona.

Fins al 15 de maig

Si Diane Arbus (Nova York, 1923 - 1971) no s'hagués dedicat professionalment al món artificiós i superficial de la moda potser no s'hauria abocat de forma tan intensa a buscar unes altres realitats, visceralment oposades a la frivolitat, el glamour i la bellesa perfecta i estereotipada. Les fotografies d'Arbus -de soltera, Diane Neverov- no deixen impassible, més aviat trasbalsen, i contemplant l'evolució de la seva trajectòria no sobta que acabés suïcidant-se; era una de les poques sortides que li quedaven. Arbus parla de la gent, però no és costumista. Va molt més enllà: directament fa pensar. La complicitat de l'autora i els seus posants -la paraula models no acaba de ser del tot adequada en aquest cas- és rara de tan franca i directa, junts confeccionen un repertori trist i real, però alhora també estrany i màgic, una màgia en blanc i negre sense fulgor de cap mena: el mig home-mig dona, les stripteuses, l'home fent de dona i el que du mitjes i sostens, l'home reversible, la dona sense cap, els transformistes, el coixinet d'agulles humà, els dos amics -amigues- al Central Parc, els diversos i desangelats -de tan naturals- components de càmpings nudistes, la vídua rica i enjoiada al dormitori, rodejada dels tresors com si estés a punt de ser enterrada viva al mausoleu del seu marit, la demacrada reina de la posada de llarg de 1938 trenta anys després, l'excitat i ufanós bisbe-dona amenaçant amb una creu luxuriosa, els desolats manifestants a favor de la pau a l'horitzó cap al tard deixats de la mà de déu, el jove normal -d'una normalitat aclaparadora- que està a favor de la guerra, o el client vell i nu que s'abraça tendrament a la dominàtrix. La culminació d'aquest altre món és l'esglaiador reportatge del carnaval d'un petit grup de deficients mentals, vestits de qualsevol manera, amb antifaços improvisats, una imatge que ens ensorra i no sabem ben bé perquè; ells a la foto es veuen feliços, però nosaltres al contemplar-la ens horroritzem, i potser llavors, al cap i a la fi, els rars i monstruosos acabem sent nosaltres mateixos. La visió d'Arbus no és morbosa, ni cínica, ni freda i tampoc no està filtrada pel sentit de l'humor com ho faria Fellini, és simplement existencial, no s'aprofita dels models ni se situa a un nivell superior. La seva estètica no és expressionista sinó que s'aproxima a la fredor clàssica de la pintura de la Nova Objectivitat alemanya de la dècada de 1920, en concret a Chistian Schad, però és més directa i sense cap reforç teatral. Encara hi ha temps d'anar a CaixaFòrum a veure "la mostra més completa reunida fins ara" de la fotògrafa nord-americana, una exposició que per la seva intensa densitat potser val la pena dosificar en varies visites, d'una tirada acaba aixafant en excés. Llàstima que tractant-se com es tracta d'una retrospectiva important no s'hagi editat un catàleg; l'exposició Bing tampoc no en tenia. Aquesta vegada, però, sembla que ha estat per un desacord, cal imaginar que econòmic, amb les filles d'Arbus, un fet que sorprèn en una entitat tan poderosa com La Caixa.

La malenconia solitària d'Arbus es transforma en implacable fatalitat coral a les nítides fotografies d'Edward Burtynsky (Saint Catharines, Ontario, 1955) que exposa per primera vegada a l'estat espanyol a la galeria Toni Tàpies. Un dels temes predominants del treball de Burtynsky és la transformació de la natura provocada per la indústria, una mutació a contracor que quasi sempre acaba en desastre. La mirada del canadenc és freda, calculada fins a l'obsessió, té alguna cosa de Fritz Lang. El blanc i negre ha donat pas al color radiant amb curioses harmonies fruit de la casualitat, però també d'un ordre major que ho regeix tot; l'enquadrament és panoràmic i el punt de vista elevat i distant. Burtynsky és molt diferent d'Arbus, però també ens mostra una d'aquestes altres realitats que sovint es queden al calaix perquè no ens interessa o no volem veure malgrat que, d'una forma o altra, hi estiguem totalment implicats. A la Xina de Burtynsky els humans passen a ser formigues al servei d'unes altres de més reines que no surten a l'escena.

L'obra de Joana Pimentel (Oporto, 1971), que exposa per segona vegada a Miguel Marcos, se situa en una altra galàxia menys narrativa i realista i més postmoderna. Pimentel manipula la fotografia per fer una altra cosa, un diàleg una mica enrevessat, entre poètic i filosòfic, propi d'un cert tipus d'art neoconceptual. Aquí l'artista és el subjecte de la seva obra i bona part de les peces presentades són autoretrats en els que utilitza poses del món de la moda i la publicitat. L'aigua no mulla el paper a les fotografies de Pimentel perquè el mar s'ha convertit conscientment en un flonjo cobrellit de peluix.