Les llàgrimes d'Aquil·leu

Ilíada, Cants I-IV

Homer. Aparat crític de Francesc J. Cuartero; traducció de Montserrat Ros i Ribas; notes a la traducció de Joan Alberich.

Fundació Bernat Metge

Barcelona, 2005. 154 pàgines + 4 mapes

Hi ha molts senyals, en la vida literària del país, que vénen a demostrar que no ens trobem, com qui diu, en la més gloriosa de les nostres èpoques lletrades. Les revistes literàries agonitzen; els premis són concedits a obres mediocres; els honors recauen en glòries octogenàries, nonagenàries o difuntes; llangueixen els ensenyaments universitaris de filologia catalana; la creu de Sant Jordi penja a les solapes de la manera més indiscriminada i arbitrària. Però en aquesta restallera tenim avui un senyal que sembla encara més preocupant: gairebé cap diari ni mitjà del país no s'ha fet ressò de la magnífica primera entrega d'una nova Ilíada, a càrrec dels autors que hem ressenyat a dalt. Quan Riba va publicar la seva primera versió de l'Odissea, en va parlar tothom; i si es va parlar menys, al seu moment, de la versió segona, això va ser tan sols perquè llavors ens trobàvem en un moment en què a Catalunya només es practicava, per força, la criptoliteratura. Ho repetim: que no hagi estat un esdeveniment literari de primer ordre aquesta entrega primera de la mare de totes les llegendes d'Occident, això, en aquests moments, no fa sinó reblar la sensació ja prou estesa -comentada en general amb la boca petita, és clar, per a benefici de la mitjania que governa el panorama- que les lletres catalanes travessen un moment penós, improvisat i aleatori.

Això només era un proemi. Ara parlem d'Homer. Els teòrics de la literatura sempre s'han entestat a creure i afirmar que l'èpica no pot ser de cap manera la mare de la novel·la -ni l'antiga ni la moderna- pel sol fet que es trobava assentada en un canemàs mítico-antropològic fabulós, i la novel·la, per contra, és per definició el regne de la vida quotidiana. Però de la mateixa manera que la natura no fa salts, tampoc no els fa la història literària. És impossible que els grecs i els romans fessin una provatura de novel·la pròpiament dita sense tenir present que el gènere literari més puixant i més prestigiós en les literatures d'aquests pobles va ser, a més del teatre, l'epopeia.

Per demostrar això n'hi ha prou -com Erich Auerbach va fer en agafar l'exemple de l'escut d'Aquil·leu- a triar, entre aquests versos dels primers quatre cants, escenes en què el detall, majestuós, aflora, o escenes en què els déus es mostren humans, furibunds fins i tot. Al meu entendre, no hi ha escena més punyent en aquests primers cants que aquella en què Aquil·leu plora la marxa forçada de Briseida (I, 345 i ss.): "Llavors Aquil·leu va rompre el plor i, cuitós, anà a seure lluny dels companys, en un indret apartat, vora les aigües grisenques, de cara a la mar infinita. I la seva augusta mare, que s'està al fons marí al costat del seu pare ancià,

l'escoltava. Tot seguit emergí de les aigües grisenques, talment com la broma, i, mentre ell sanglotava, se li posà al davant i amb la mà li va fer una moixaina; i, anomenant-lo, digué: 'Fill, ¿per què plores? ¿Quina pena portes al fons del teu cor?". ¿Què direm de la resposta de Zeus a una pregunta insidiosa de Teno, a I, 517 i ss.?: "I Zeus que els núvols congria li féu de resposta, molt malhumorat: 'És un cas enutjós. Em faràs barallar amb Hera, que em burxarà amb mots ofensius. Ella no para de buscar-me raons davant els déus sempiterns i diu també que socorro els troians en la lluita. Ara vés-te'n! Que Hera no s'adoni de res! Jo vetllaré pel teu afany". Pocs versos més endavant, com anunciant les disputes universals entre cònjuges, Zeus etzibarà: "Maleïda muller! Sempre receles. Però no et sortiràs amb la teva, sinó que cada vegada t'aniràs allunyant del meu cor, i això t'ha de coure força més encara".

Vegem un exemple magnífic del Cant II, la descripció de Tersites: "Era l'home més lleig que va fer cap a Ílion, guenyo i esguerrat d'un peu, amb les espatlles corbades apuntant cap al pit. Tenia el cap punxegut, i al damunt li afloraven uns cabells ben escassos". És el Tersites que més avant "s'encongí, i dels ulls li aflorà una llàgrima densa. Se li féu un verdanc sanguinolent a l'esquena pel cop que va rebre del ceptre daurat. Ple d'espant s'assegué i, adolorit i amb mirada d'estult, es va eixugar el plor". ¿Que pensar de la perspectiva insegura del narrador, quan diu, a III, 362-364, que, havent Alexandre colpejat Menelau a la cresta del casc, l'espasa "li caigué de les mans, rompuda en tres trossos o quatre"? I què dir, per acabar, de la humanitat dels déus de Grècia, d'aquestes Hera i Atena que "bulliren de ràbia", o d'Atena sola "sulfurada contra Zeus pare i plena tota ella d'una rancúnia feroç", a IV, 20 i ss.?

Tot era a punt, en aquesta epopeia fundacional de Grècia, no sols per a la més humana aventura d'Ulisses, sinó per a la desclosa de tota narració de tall novel·lesc. Només calia que els déus escampessin, havent acomplert la seva tasca entre les tribus i els casals de Grècia, l'arcaica, per deixar el terreny de la novel·la lliure als avatars més indeterminats i atzarosos dels homes.