Picasso a Catalunya

Afi de commemorar l'esplèndid 1906 de Gósol, i els 125 anys del naixement del pintor, el Museu Picasso de Barcelona i l'Institut Municipal de Cultura han organitzat una sèrie d'exposicions i activitats al llarg de l'any que repassen la presència de Picasso a la ciutat. Fins al proper 8 de maig, encara es pot visitar al museu del carrer Montcada l'esplèndida antològica de dibuixos procedent del Museu Picasso de París, una de les millors exposicions de l'any, en la que es combinen els magnífics fons gràfics de les dues institucions. Paral·lelament, el museu barceloní presenta una nova mirada a la seva col·lecció i estableix un diàleg amb obres precedents de particulars. Per la seva banda, el veí Barbier-Mueller d'Art Precolombí, acaba d'inaugurar Picasso, l'home de les mil màscares, on es relacionen teles, escultures, gravats i dibuixos de l'artista amb peces d'art ibèric, africà, hel·lènic, romà i precolombí, la majoria procedents del Museu Barbier-Mueller de Ginebra. Pel més de juliol, el Museu Picasso presentarà Els Picassos d'Antibes i, pel novembre, Picasso i el Circ. I clourà la tanda d'exposicions Les Barcelones de Picasso, al Museu d'Història de la Ciutat, ja entrat el 2007.

A Barcelona farà les millors obres de l'època blava. D'aquí ve la seva legítima catalanització

A Horta d'Ebre copsa l'amuntegament de les cases en uns esplèndids quadres cubistes

A Barcelona fa un gran dibuix sobre tela d'un cavall moribund que anuncia el 'Guernica'

L'Alzamiento Nacional i la dictadura allunyen Picasso per sempre; mai tornarà a Catalunya

El Gran Teatre del Liceu també ho celebrarà amb la representació del ballet Parade -estrenat a Barcelona l'any 1917-, Ícar i El sombrero de tres picos a càrrec del Ballet de l'Opéra National de Bordeaux, el 22 i 23 d'octubre d'enguany. D'entre la pila d'activitats programades, conferències, concerts, actuacions... cal destacar el seminari Gósol: el pròleg de l'avantguarda, que tindrà lloc al museu barceloní, els dies 11 i 12 de juliol, organitzat en col·laboració amb l'Ajuntament de Gósol, i en el que participaran Elizabeth Cowling, Hélène Klein i Robert Rosenblum. També sembla ser que el músic Josep Maria Mestres Quadreny farà una composició picassiana, i Hermann Bonnin farà l'11 de maig un recital amb textos del llibre Homenatge a Picasso de Josep Palau i Fabre. Total, que tenim Picasso per estona!

La relació de Picasso amb Catalunya ha estat intensa i fructífera, gairebé inacabable. Cada temporada que hi passava donava fruits decisius que han marcat fites en la seva producció: Barcelona, Gósol, Horta de Sant Joan, Cadaqués... i també a l'altra banda dels Pirineus, Ceret o Avinyó. Qui més ha parlat de tot això és Josep Palau i Fabre, que del geni i la figura de Picasso n'ha fet un dels seus temes predilectes, tal com queda ben palès en la copiosa bibliografia dedicada al mestre i a la sala monogràfica de la Fundació Palau, a Caldetes.

- L'inici de tot: 1895-1904. El propi Picasso reconeixia que a Barcelona "va començar tot... Allà és on vaig entendre fins on podia arribar". De fet, la capital catalana no seria un lloc de pas, era on la família havia establert definitivament la casa pairal doncs, com és ben sabut, l'any 1895 José Ruiz Blasco obtenia una plaça a l'Escola de Llotja i ja no faria cap més trasllat. A Barcelona, el jove Picasso inicia oficialment els seus estudis de pintura, troba alguns dels millors amics, que mantindrà tota la vida, i connecta amb nuclis artístics avançats que l'encaminaran cap a l'art nou i la desclosa de la seva pròpia personalitat. A Barcelona també serà on, poc després, farà les millors obres de l'època blava. D'aquí ve la seva legítima catalanització. A Màlaga, la família Ruiz només hi passarà els estius. El 1897, Picasso ingressa a la madrilenya Escuela de Bellas Artes de San Fernando, però l'abandona aviat i retorna a Barcelona. L'estiu del 1898 fa el primer viatge a Horta d'Ebre -ara Horta de Sant Joan- amb el col·lega de Llotja Manuel Pallarès, oriünd del poble, i s'hi queda fins al febrer de l'altre any. De retorn a Barcelona connecta amb Els Quatre Gats i això serà fonamental perquè, a partir de llavors, abandona l'academicisme après del seu pare i a les escoles oficials, per començar a buscar noves formes d'expressió. Casas, Rusiñol i el Modernisme més anarquitzant i bohemi seran ara una imatge a seguir i d'aquí a París només hi haurà una gambada. A la tardor del 1900, Picasso i el seu amic Casagemas, amb qui feia temps convivia a Barcelona, van a París atrets per l'Exposició Universal, però també per tot el que han sentit parlar als Quatre Gats. París els obre es ulls definitivament: "Si veieu a Opisso digueu-li que vingui, que això és bo per la salvació de l'ànima, que engegui en Gaudí i la Sagrada Família a fer punyetes, i el ximple d'en Clapés (Aleix) també, aquí hi ha mestres de debò" escriu Casagemas -i dibuixa Picasso- a Ramon Raventós el 25 d'octubre de 1900. A partir de llavors i fins a l'any 1904, que és quan Picasso s'instal·la més definitivament a la capital francesa, les anades i vingudes seran constants. A París se suïcidarà Casagemas, uns dels amics de l'ànima, i Picasso trobarà el primer marxant, el català Pere Mañac -també Manyac- que, anys més tard, serà fan de Josep Maria Jujol. Les obres blaves seran pintades, indistintament, en les estades a París i Barcelona i un munt d'elles, les més importants, passaran a ser propietat dels amics barcelonins, ja fos per regal o per intercanvi, abans de fugir del país anys més tard, en el moment que adquiririen una alta cotització internacional, tret de les que caçaria al vol l'hàbil Lluís Plandiura per a la seva cèlebre col·lecció, paradigma de la millor pintura catalana.

- Gósol, Horta i Cadaqués, 1906, 1909 i 1910. Cada vegada, però, l'obra de Picasso es distancia més de la pintura catalana fins arribar a no tenir-hi gairebé res a veure. L'amistat seria inamovible, la pintura no, i es comença a crear una línia divergent entre la seva obra i la dels pintors de l'ambient artístic en el que havia començat a madurar. Després de gairebé dos anys seguits a París, l'any 1906 Picasso arriba a Barcelona amb la seva companya Fernande Olivier -antiga amant de Joaquim Sunyer-, veu la família, es troba amb els amics al cèlebre "Guayaba" i, amb Fernande, aviat s'instal·la a Gósol, al costat del Pedraforca. Allà, el període rosa arriba al zenit; voreja el classicisme mediterrani paral·lel al que està iniciant, llavors, Joaquim Torres-García; comença a desdibuixar-se amb obres com el cèlebre Harem, actualment al Museu de Cleveland; i s'inicia un procés d'esquematització influït per l'art primitiu, ibèric i africà, però també, possiblement el romànic: la imatge de la Mare de Déu de Gòsol no és tan diferent d'algunes obres picassianes, com per exemple la talla feta a l'època que ara s'exhibeix al Museu Barbier-Mueller. A Gósol, Picasso rep la visita de l'escultor Enric Casanovas, que llavors també està deixant un cert expressionisme de caire social per endinsar-se en un classicisme arcaïtzant. De retorn a París, Picasso acaba el famós retrat de Gertrude Stein, alguns autoretrats gloriosos i els primers tempteigs que donaran pas immediat a Les senyoretes d 'Avinyó.

Immers en el laboratori del cubisme, Picasso no retornarà -que se sàpiga- fins a l'estiu de l'any 1909. Ve encara amb Fernande, passa per Barcelona i per mitjà de Pallarès s'instal·la a Horta d'Ebre. Segons explica la pròpia Fernande, la parella s'està quatre mesos a Horta. Allà Picasso copsa l'amuntegament de les cases del poble en uns coneguts i esplèndids quadres cubistes, completament geomètrics que el duran directament al què s'ha anomenat com cubisme analític, abstracte, sec i auster, que desplegarà al costat de Georges Braque. La temporada d'Horta, com l'anterior de Gósol, serà una de les més productives de l'artista. Algunes de les obres emblemàtiques d'aquesta nova etapa seran pintades precisament en una altra de les estades catalanes: Cadaqués, a l'estiu de 1910. Convidats pels Pitxot, hi aniran Picasso i Fernande i, poc després, André Derain amb la seva companya. A Cadaqués pinta algunes obres mestres com ara El guitarrista, actualment al Centre Georges Pompidou de París, i realitza els gravats cubistes per al Saint-Matorel de Max Jacob, editat per Daniel-Henry Kanhweiler, convertit ja en el seu marxant oficial.

- Barcelona, 1917: geometria i classicisme. La resta d'estius entre 1911 i 1914, Picasso els passa a la Catalunya francesa, a Ceret i Avinyó. Palau i Fabre escriu que durant aquestes estades l'artista va sovint a veure la família a Barcelona, però ell no ha pogut trobar documents que ho acreditin, més enllà de l'estada de 1913 arran de la mort del seu pare. A Ceret, Picasso hi va atret per Manolo Hugué, que ja s'hi està des de fa tres anys; aviat s'hi afegeix Braque i viuen al palauet que molt després serà anomenat la Casa dels Cubistes en honor de tot el que s'hi va pintar dins. Ceret donarà pas, l'any 14, a Avinyó, i entre els hiverns a París i els estius a l'un i l'altre poble es desplegarà el cubisme més radical de Picasso i Braque, en una producció superba i gairebé intercanviable.

Picasso no torna a Barcelona fins l'any 1917. Segons Palau, ve concretament dues vegades el mateix any, amb pocs mesos de diferència. La segona ve seguint els Ballets Russos i una de les ballarines: Olga Koklova. És el cop en què la seva presència tindrà més ressò a la capital catalana, enmig de les celebracions entorn de l'Exposició d'Art Francès organitzada en solidaritat amb el país veí, que estava en plena guerra. Després de passar per Madrid, els Ballets Russos, acompanyats de Picasso, fan una sèrie de representacions al Liceu barceloní. Picasso ve ja molt famós, tothom ja sap que existeix el cubisme, el marxant Dalmau n'havia fet una bona exposició l'any 1912, però a Barcelona ningú encara no s'ha apuntat al carro; la nova manera de Picasso i la de tots els altres practicants del moviment crea una certa perplexitat als artistes catalans, fins i tot als seus amics. De totes formes, aquell mateix any, Torres-García desertarà del Noucentisme i Miró, Togores i Cano faran llavors algunes aproximacions al cubisme. Només d'arribar, Picasso rep diversos homenatges, al Lyon d'Or i al celler de les Galeries Laietanes, aquest darrer juntament amb Ramiro de Maeztu i Francisco Iturrino. Ell s'instal·la a casa de la seva mare i Olga en una luxosa pensió.

A Barcelona pinta una sèrie d'obres que mostren la duplicitat que està prenent la seva obra, un fet palès a la seva escenografia del ballet Parade, amb llibret de Jean Cocteau, música d'Erick Satie i coreografia de Léonide Massine, on conviu un cubisme simple i radical, amb una figuració que remet als períodes blau i rosa. Seguint l'estil ingresc que havia iniciat feia poc amb els retrats en llapis de Max Jacob i del marxant Ambroise Vollard, Picasso pinta una sèrie de teles que obren definitivament el seu període neoclàssic: un primer retrat d'Olga, amb un tapet al cap en forma de mantellina espanyola (precedent del que farà a Montrouge), la cèlebre Salchichona (la dona del pintor Padilla) vestida de manola i realitzada amb el sistema puntillista i divisionista de Seurat, que feia temps l'obsessionava bastant, i el magnífic Arlequí, pel qual ha posat Massine. A la vegada, pinta un paisatge barceloní, on mescla cubisme i figuració tradicional amb alguns trets també neoimpressionistes, un bodegó i vàries figures del tot cubistes i molt esquemàtiques, i el retrat de l'actriu Blanquita Suàrez, més geomètric, pla i esquemàtic, que ve a ser la continuació del gran Arlequín et femme (Centre Georges Pompidou) pintat feia poc a Roma. Picasso pinta a Barcelona encara una altra obra sorprenent, un dibuix de grans dimensions sobre tela d'un cavall moribund que anuncia el Guernica. Tret del retrat d'Olga, Picasso deixarà aquestes obres a casa de la seva mare. Allà les aniran a veure Togores i Miró que s'hi entusiasmaran. El 1918, unes i altres seran reproduïdes a Vell i Nou per Feliu Elías i, l'any següent, participaran a l'Exposició Municipal d'Art, de Barcelona. Llavors, Picasso ja havia donat a la Junta de Museus l'Arlequí, que tindria una influència decisiva en l'obra de Togores i de Pruna dels anys vint, i va ser penjat al Palau de Belles Arts quan va ser convertit en museu; la resta va continuar guardada al domicili familiar i, juntament amb tot el que hi quedava, la va donar al seu museu barceloní l'any 1970.

- El darrer viatge, 1934. Després del 1917, Picasso fa diversos viatges a Barcelona per visitar la mare; Palau en cita un de probable l'any 1923, i en dona referències concretes del 1926, el 1933 i el 1934. Aquest darrer serà l'últim. Picasso fa una ruta per Espanya, passa per Barcelona i aprofita per visitar la sala que se li ha dedicat al Museu d'Art de Catalunya al Palau Nacional de Montjuïc, just abans que s'inauguri oficialment. La sala Picasso estava composta per l'Arlequí i una vintena d'obres de la Col·lecció Plandiura, adquirida per l'Ajuntament l'any 1932. Just abans de la Guerra Civil, l'ADLAN (Associació d'Amics de l'Art Nou) organitza una gran exposició Picasso que s'obre a Barcelona el gener de 1936, amb obra contemporània, i després va a Madrid, però aquesta vegada el pintor no ve i envia a Jaume Sabartés i Paul Éluard perquè el representin. Tot i ser una de les millors exposicions que se li havien organitzat, no va ser ben rebuda ni per la crítica ni pel públic, potser per massa moderna. L'Alzamiento Nacional i la posterior dictadura franquista allunyen Picasso per sempre, mai més no posarà els peus a Catalunya, però aquest allunyament només és físic perquè, a partir de llavors, són els seus amics els que li duen Catalunya a França, i gràcies a l'amistat continuada neix el barceloní Museu Picasso l'any 1963, el primer i l'únic que es fa en vida de l'artista, amb donacions importants de Sabartés i, a la mort d'aquest, del mateix Picasso.