'Flashback' de l'arquitectura catalana

Arquitectura Contemporània

a Catalunya

Text de Josep M. Montaner

Fotografies de Ramon Manent

Edicions 62

Barcelona, 2005

L'arquitectura, particularment la que fan els arquitectes mediàtics, està de moda, segurament perquè és una bona eina de promoció que no desaprofiten ni els particulars, ni el sector immobiliari ni les administracions. Només cal veure com tots els implicats en els projectes que ara es presenten en el MoMA de Nova York dins l'exposició sobre l'arquitectura espanyola tracten de treure el màxim suc d'aquesta iniciativa, a la qual ara s'hi ha afegit l'Ajuntament de Barcelona amb l'exposició Barcelona in Progress que, amb el propòsit de donar a conèixer el nostre model de ciutat, s'ha inaugurat fa uns dies al Center for Architecture de La Guardia de Nova York.

Com que l'arquitectura de pantalla ven, en una societat com la nostra, que cada cop pretén ser més glamourosa, sovint apareix als mitjans. Malauradament, però, són poques les ocasions en què s'aprofundeix en l'obra dels seus autors, el seu estil, capacitat d'innovació o aportacions personals. I és que per poder opinar sobre arquitectura cal saber la pròpia història, els creadors més rellevants i la seva interrelació amb totes les altres activitats culturals, com ha posat de manifest el professor Josep M. Montaner, catedràtic de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (UPC), amb el llibre Arquitectura Contemporània a Catalunya. Un llibre d'aquells que ens feia falta, perquè teníem a la memòria els treballs de síntesi d'Alexandre Cirici, les diferents aportacions d'I. Solà-Morales, L. Domènech, H. Piñón, J. M. Rovira, A. Pizza, X. Güell i J.J. Lahuerta i, sobretot, les d'Oriol Bohigas esparses en articles, revistes, anuaris o volums generals, però no disposàvem d'un llibre que condensés el cicle que va de l'eclosió del modernisme (1888) fins a les darreres manifestacions de l'arquitectura catalana, en un resum d'aquells que els scholars anglesos i americans saben fer, sense deixar res penjat, i que seria un perfecte llibre de text per ensenyar la història de l'arquitectura moderna.

Montaner domina el món de l'arquitectura, té un gran coneixement de la història i a més a més sap escriure, com es pot constatar en aquest compendi que en cap moment es proposa ser un llibre de polèmica, de tendència o de grup. Al contrari, seguint un discurs no excloent, i sense fer un calaix de sastre, l'autor ens presenta una selecció exigent i crítica de propostes arquitectòniques, sempre contextualitzades pels esdeveniments culturals coetanis, que ens permeten resseguir els 117 anys que abasta el llibre, estructurats en sis capítols dedicats al modernisme, el noucentisme, el racionalisme, el Grup R i els retorns academicistes, l'Escola de Barcelona i finalment tot el que ha passat després de la recuperació de la democràcia. Sis apartats en els que Montaner no s'oblida d'esmentar, respectivament, els referents artístics europeus al modernisme, de fer una oportuna reflexió sobre el noucentisme amb Eugeni d'Ors i els corrents coetanis a Itàlia i França, de remarcar el compromís social del GATCPAC i la relació dels seus protagonistes amb l'avantguarda i els escrits de J.V. Foix, de descriure les vicissituds de la postguerra, les claudicacions estilístiques d'uns i l'esforç renovador i normalitzador dels altres, com el Grup R, indissociables de la recuperació de la nostra literatura (Espriu, Oliver, Fuster) i dels artistes de Dau al Set; de vincular l'Escola de Barcelona, liderada per Oriol Bohigas, amb els escrits de Castellet, Barral, Gil de Biedma o Goytisolo o amb el cinema d'Esteva, Jordà o Portabella i també amb el naixement d'un nou urbanisme que amb l'arribada de la democràcia determinarà el futur de les nostres ciutats. Unes ciutats que en l'últim capítol, el més complex per recent, esdevenen l'escenari de les transformacions experimentades des dels Jocs Olímpics del 1992 fins al cant del signe del Fòrum 2004, un període més dominat per l'espectacle que pel sentit ètic i social d'un projecte col·lectiu i que té com a referents Quim Monzó o Vázquez Montalbán, pel literari, i Carles Pazos, per la plàstica.

Un recorregut en el que passem d'explicacions generals lligades a la nostra història i a les influències internacionals, als comentaris crítics sobre la teoria i les seves extensions en l'urbanisme i la restauració del patrimoni i la jardineria, ressaltant les personalitats que reconeixem com a sobresortints: excel·lent la síntesi de Gaudí i la significació de Jujol, equitativa la valoració dels noucentistes i el relleu atorgat a N. M. Rubió i Tudurí, clarificadora l'anàlisi de l'obra del GATCPAC i la rellevància de Josep Lluís Sert, just i apassionat l'homenatge a Josep M. Sostres i a José Antonio Coderch i molt ben definides les aportacions de Ricard Bofill, l'Studio PER, Vilaplana/Piñón o Esteve Bonell, així com la recuperació oportuna de l'obra de Tous i Fargas. Un repàs que arriba també als membres més destacats de la dita Escola de Barcelona (Martorell, Bohigas, Mackay, Correa i Milà, Bach i Mora, Elías Torres), a Carles Ferrater, Pep Llinàs i Josep Lluís Mateos, per acabar amb les dues figures o grups que han manifestat més originalitat creativa i més capacitat d'innovació: d'una banda Enric Miralles, amb la col·laboració de Carme Pinós primer i de Benedetta Tagliabue després, i de l'altra l'equip olotí RCD (Aranda, Pigem i Vilalta), un dels últims a sortir a la palestra i el que més interès està despertant arreu del món.

En aquest recorregut una figura excepcional i encara activa que apareix una i altra vegada, en diferents escenaris i circumstàncies polítiques, és la d'Oriol Bohigas. Sigui com a impulsor d'activitats, com a creador, com a teòric, com a professor o com a càrrec públic. La seva inquietud cultural i el seu abrandament cívic han resultat determinants en la història de l'arquitectura catalana moderna.

Aquest breu estudi també atorga un lloc destacat a les revistes que han contribuït a crear un pensament català prop de l'arquitectura i que avui ens són imprescindibles per interpretar el moment històric en el qual van aparèixer. Ens referim a la revista A.C., promoguda pel GATCPAC, 2C Construcción de la Ciudad i Arquitecturas Bis, que reflecteix l'assoliment d'una maduresa teoritzadora de nivell internacional.

Un llibre ampli, divers i amè, en el que hi juga un paper molt important Ramon Manent, que el va concebre i il·lustrar fotogràficament, demostrant una vegada més el seu domini d'aquesta especialitat -són diversos els llibres d'arquitectura que ha fet-, que en cap moment podem dir que sigui un llibre híbrid, tot i que està dominat per la ponderació i la mesura, perquè Montaner no se sostreu a manifestar els seus apassionaments quan un autor, una obra o unes idees li són particularment atractives, i que es tanca amb una reflexió oportuna i inevitable i encara sense resposta: ¿Què reconeixerem en el futur com a arquitectura catalana en l'època de la globalització? ¿La torre de Nouvel a Barcelona o el Parlament de Miralles a Edimburg?