'Coglioni'

Sóc un "coglione". M'ho ha dit Berlusconi i té raó. Però un "coglione" de bona fe. Si hagués pogut saber-ho abans... ara ja no té remei. Veuran. Per primera vegada a la meva vida, he votat a les eleccions italianes, en la meva qualitat d'italià resident a l'estranger. Fins ara m'havia fet mandra. És cert que abans, si volia exercir el meu dret, Alitalia em feia un descompte del 30% per viatjar fins a Borgo a Mozzano, província de Lucca, el municipi on estic empadronat. I també les Ferrovie dello Stato em permetien viatjar en segona classe des de Ventimiglia fins a l'esmentada localitat de la Garfagnana i tornar, de forma gratuïta. Ara, per primera vegada en unes generals, els residents a l'estranger hem pogut votar per correu. Hi havia temps fins avui per fer arribar el vot al consolat. En previsió, jo el vaig enviar el divendres. Poc podia imaginar-me que el dilluns, durant el debat amb Romano Prodi, Berlusconi anunciaria la supressió de l'impost sobre la primera vivenda. El dimarts, amb santa raó, Silvio em va dir "coglione" per votar en contra dels meus interessos. Els diaris d'aquí han traduït l'expressió per "gilipollas". No està malament, però prefereixo la versió que n'ha donat l'Avui: "curt de gambals". La dita està cridada a fer fortuna: per internet ja s'anuncien samarretes impreses amb "Sono un coglione". ¿I què podria jo dir-li al presidente del consiglio per rescabalar-me del meu vot insensat? Només se m'acut allò que va contestar-li Indro Montanelli a començament dels anys 90, quan Berlusconi va oferir-li un lloc per l'eternitat al panteó de la seva mansió d'Arcore, prop de Milà: "Domine, non sum dignus". Això passava quan el periodista dirigia encara Il Giornale, del qual Berlusconi n'era l'editor. Coincidint amb l'aterratge del caimà a la política, el 1994 Montanelli va deixar Il Giornale i va fundar La Voce, per tal de preservar la seva dignitat... i no fer el coglione.