Elogi de la virtualitat

Els escenaris de la cultura

Jordi Busquet Duran

Trípodos

Barcelona, 2005. 281 pàgines

En la seva cèlebre faula dels porcs espins, Schopenhauer va plantejar que els éssers humans tendeixen a situar-se, els uns en relació als altres, en una distància mitjana entre la temuda solitud i l'excessiva proximitat. I això sembla haver-se accentuat amb el progressiu descrèdit, en el món occidental, dels criteris que haurien de regular la relació amb els altres. El fenomen urbanístic de les vivendes adossades (entre la nostàlgia de les petites comunitats rurals i la vida urbana impersonal), o l'equivalent entre els pobles (que aspiren a ser quelcom semblant a "estats lliures associats", tot defugint tant la independència com la integració plena a d'altres), semblen atorgar un to profètic a les paraules del pensador alemany. En el terreny de la producció intel·lectual això es manifestaria amb l'aparició sovintejada de textos -com el que comentem- que se situen formalment en un terreny intermedi entre l'adscripició a un corrent de pensament i la proposta d'una tesi original. Es tracta d'un gènere "híbrid", que combina la intencionalitat assagística amb la divulgació, i a l'inrevés, l'estructura de llibre de text amb una voluntat crítica. Esclar que hi ha qui pot pensar que pel fet de voler-ho ser tot no s'acaba essent ni una cosa ni l'altra.

Pel que fa al contingut, Jordi Busquet fa un repàs dels distints sentits que ha anat tenint al llarg del temps la idea de cultura, per acabar referint-se a les especificitats aportades per l'"era digital" en què ens trobem. A la idea tradicional de cultura l'autor li retraurà el seu plantejament jeràrquic (pel fet de pressuposar l'existència d'un cànon del tot rígid, o una distinció clara entre "alta cultura" i "cultura popular"); i, de cara enfora, la seva incapacitat d'obrir-se a altres comportaments o valors, tot pretenent monopolitzar de forma etnocèntrica el criteri del que és civilitzat. Pel que fa a la "cultura de masses", que s'hauria anat obrint pas al llarg de la modernitat, Jordi Busquet procedeix -en el que segurament són les millors pàgines del llibre- a disseccionar-la, tot mostrant-ne les ombres. Així, posem per cas, hi hauria un clar component elitista (i és que "la massa sempre són els altres"), o també representaria la culminació de la hipocresia del pensament polític il·lustrat, segons el qual "podem elegir democràticament el president de govern, però som incompetents per triar un programa de televisió". No cal dir que en el context d'aquesta denúncia del caràcter classista de moltes produccions culturals, malgrat la invocació contínua a la democràcia i la igualtat, les anàlisis de Pierre Bourdieu hi són molt presents.

El tarannà crític de Jordi Busquet en estudiar les distintes maneres d'entendre i viure la cultura, s'esvaeixen, però, justament quan, a les darreres pàgines del llibre, passa a tractar l'emergència de la "cibercultura", propiciada per les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Aquesta nova cultura virtual global permetria trencar barreres entre individus i cultures, i afavoriria "la idea d'una intel·ligència col·lectiva que subverteix els principis bàsics de l'actual democràcia oficial i representativa". Tant d'entusiasme per la idea de formar part d'una comunitat virtual, a vegades sembla que prové del fet de tractar-se del succedani més a mà dels ideals utòpics caiguts avui dia en desgràcia. I això al marge que el caliu i la igualtat que suposadament la caracteritza són molt discutibles. Com en el cas de la comunió dels sants o dels àngels, la comunicació plena i la bona convivència s'aconsegueix ni més ni menys que a costa de renunciar a l'existència real.