La fertil sobrietat

Terres de lloguer

Antoni Pladevall

Columna

Barcelona, 2006. 254 pàgines

La vida rural i les seves angoixes i dolors era el nucli que originava les dues novel·les anteriors d'Antoni Pladevall (Taradell, 1961), La lliça bruta i Massey Ferguson 35 , dos llibres on, a pesar que la primacia dels efectismes de la llengua entrebancava la fluïdesa del relat, el lector hi sabia descobrir una bona col·lecció de virtuts literàries: una notable capacitat per manipular verbalment la tensió argumental, la creació i recreació d'ambients, la percepció d'una quotidianitat insòlita gràcies a l'afany detallista, una realitat copsada des de la foscor i el silenci, la descripció d'una atmosfera melancònica i monòtona trencada per la irrupció d'un fet anòmal fora de les lleis primigènies de la terra. Com en el cas de la literatura de Francesc Serés, Pladevall també revisa els conflictes que sorgeixen quan les lleis de la vida vella entren en crisi i s'han de sotmetre a l'imperi dels nous costums que neixen amb la vida nova, els conflictes que acompanyen als personatges quan desapareix un sistema de vida i s'han d'adaptar a les ordres d'una realitat desconeguda: el desarrelament, la soledat i la ràbia callada no poden compensar la sensació d'absència i la certesa de la mort d'uns hàbits ancestrals. Tot aquest món de la pagesia torna a aparèixer a Terres de lloguer, però amb un càlcul narratiu molt més refinat, amb una ambició literària d'un abast molt més alt, i amb un domini dels recursos verbals, estratègies i engranatges que fan que es tingui la seguretat d'estar davant d'una novel·la important: "La gent és també el lloc on viu" és la frase d'Steinbeck que obre la novel·la, i resumeix amb precisió l'ambient que es trobarà pàgina rere pàgina, com si l'objectiu de Pladevall fos, certament, deixar constància de la ira que provoca en uns personatges desorientats descobrir que, gairebé sense avisar, la modernitat els ha desposseït del passat amb un present sense noms reconeixibles.

A Terres de lloguer es narren les diferents etapes d'una davallada irreversible de dues famílies que fins aleshores havien sempre viscut instal·lades en la fèrtil sobrietat de la vida pagesa: en un primer moviment, Pladevall retrata el ritme tranquil dels anys seixanta al camp, la modernització dels conreus, la compra dels primers tractors i de cotxes, la solidaritat i l'equilibri quotidià i l'ordre dels costums. Tres dècades després, en una segona seqüència temporal, ja no hi ha res que es mantingui igual: les famílies s'han desfet i la lògica de cada dia s'ha enfonsat, l'hereu d'una de les famílies ha viscut en el mas que cau a trossos com si fos un salvatge i acaba la seva vida en una residència geriàtrica i l'altre veu com els seus dies es consumeixen en un pis del poble, amb visites al psiquiatre i al bar, perquè el seu contracte d'arrendament de la terra ha finalitzat. La buidor vital, les hores sense feina i una rutina estranya destrueixen la força de la resistència i l'anhel de sobreviure en l'adversitat. Els conreus es transformen en un camp de golf, i les noves generacions ja no pugen als tractors per cavar la terra sinó per cuidar la gespa. Pladevall combina amb competència els dos focus temporals per explicar com es va desmuntant i desertant del passat i com la insatisfacció és l'únic regal que pot oferir el present, i el lector va obtenint una sensació esplèndida de desolació i d'experiència devastada. Els personatges tenen sang i caràcter, i els batecs del cor són creïbles perquè hi ha ombra i tendresa dirigint els seus passos perduts. El ritme de la prosa es converteix en l'artífex principal de l'obra perquè Pladevall aconsegueix imatges d'intensitat expressiva d'alta magnitud gràcies a la precisió dels detalls, a la delicadesa de les descripcions, i a l'emoció continguda amb què recorda el procés de la crisi. No es pot dubtar de l'encert de Wallace Stevens quan afirmava que el realisme és una corrupció de la realitat, però llegint Terres de lloguer i observant la invenció de la vida rural que fa Pladevall es té sovint la sensació de presenciar un document més que versemblant d'unes formes de vides extretes directament de l'experiència real: és un altre dels privilegis de posseir una escriptura pouada en el rigor, la concisió, l'amargor, la lucidesa i l'amenitat.