Televisió de servei públic

Quan es va casar, l'Elfi Stadler va demanar un gran favor al rector de la parròquia: que enretirés els bancs de l'església perquè ella pogués entrar pel passadís del mig del braç dels seus dos pares. El biològic, austríac, i l'adoptiu, català. Aquest fet il·lustra perfectament el sentit de l'emotiva i desconeguda història que rescata Lurdes Cortès, autora del reportatge d'investigació Els nens d'Àustria, que TVE va emetre dins de Gran Angular dimecres de la setmana passada a la franja de desconnexió. El treball de la reportera, que acaba de guanyar el Premi Ciutat de Barcelona per Escola excel·lent, treu a la llum un episodi inexplorat de la postguerra espanyola: l'arribada de gairebé 4.000 criatures austríaques, a partir de 1947, fugint de la misèria que va arrabassar aquell país centreuropeu després de la II Guerra Mundial. D'aquests petits repatriats, només a la comarca del Vallès Occidental n'hi van arribar 81, que van ser acollits per famílies catalanes en un extraordinari gest de solidaritat en un moment històric especialment difícil. La iniciativa va significar, a més, un fet políticament insòlit: es va obrir un esvoranc -encara que fos vestit de beneficència- a l'aïllament internacional del franquisme.

Doncs bé, Lurdes Cortés no solament desenterra aquesta sorprenent història sinó que, en un impecable exercici de periodisme l'actualitza i descobreix que algunes d'aquelles criatures, com l'Elfi Stadler, es van quedar a viure a Catalunya, tot i tenir pares i cinc germans a Àustria, i d'altres han mantingut estrets lligams amb les famílies d'acollida fins avui mateix.

Els nens d'Àustria, per tant, no és només una valuosa aportació a la nostra història recent -esplèndida la tasca de recerca audiovisual, que ha donat com a fruit la troballa de les imatges precises de l'expedició i de l'estada a Catalunya de les criatures-, sinó també una peça que colpeix per les commovedores històries personals que recull: de les nenes localitzades pel progama -avui dones que volten la seixantena- i dels qui les van rebre. La de l'Elfi Stadler i la seva mare adoptiva, la Dolors Vives, ja molt gran, exemplifica els llaços afectius sorgits d'una tràgica vicissitud. La càmera és capaç de captar l'estimació entre totes dues, que s'endevina més enllà de les paraules.

En definitiva, es tracta d'un producte genuí de servei públic, en greu perill de desaparició si els plans de reestructuració del Grup RTVE -que preveu la desaparició de la franja en català- van endavant. Un altre exemple d'espai propi d'una televisió pública és Quèquicom, un programa de divulgació científica que el 33 va estrenar justament dimecres de la setmana passada.

Dirigit pel veterà reporter Jaume Vilalta, aquesta oferta de títol multinterrogatiu intenta, a través de les explicacions, molt didàctiques, del presentador (Toni Mestres, que va ser home del temps a TVE i a BTV) i de les demostracions en primera persona dels reporters -el dia de l'estrena, a la Samantha Valls la van enterrar a la neu i el Pere Renom es va submergir en un llac glaçat de Panticosa, per poder narrar l'experiència de sentir el fred extrem- difondre els mecanismes pels quals es produeixen els fenòmens naturals així com els secrets de la ciència. Àgil i distret, el Quèquicom , entreté, informa i ensenya, els tres objectius principals que la cadena britànica BBC va establir en el ja llunyà any 1924 com a principis de la televisió pública.