La passió del dibuix

Amb aquest títol, el Museu Picasso de Barcelona presenta una exposició veritablement meravellosa. Una exposició que és una festa per als sentits i la intelligència. Es tracta d'una mostra extensa i magníficament triada de dibuixos de Picasso, provinents, en la seva majoria, del museu parisenc del pintor. I com que el fons més important d'aquell museu el constitueixen les obres que guardava l'artista a casa seva, vol dir que es tracta, i sobretot en el cas dels dibuixos, d'obres que constitueixen el laboratori de la seva experimentació en la captació del real i en la seva representació.

"Evidentment, no saps mai el que dibuixaràs... però quan t'hi poses, neix una història, una idea... Aleshores la història creix, com al teatre, com a la vida... i el dibuix es transforma en altres dibuixos, en una veritable novella. És molt entretingut, creu-me. Com a mínim jo em diverteixo extraordinàriament inventant coses i em passo hores senceres, mentre dibuixo, veient i pensant en les bogeries que fan els meus personatges. En el fons, és una manera d'escriure històries". (Això va dir Picasso a Geneviève Laporte, i aquesta ho va publicar a Si tard le soir, le soleil brille. París, Plon, 1973). Si Josep Pla va parlar de la diabòlica mania d'escriure, Picasso hauria pogut fer-ho de la dabòlica mania de dibuixar. Qualsevol objecte, qualsevol perfil, qualsevol línia, qualsevol ombra, qualsevol gest, qualsevol textura estimulen l'ull del pintor i la mà trasllada al paper la sintesi de la mirada. De fet, sembla, en el cas de Picasso, com si l'ull estigués situat a la mà, com si fos la mà la que hi veiés. Picasso és una mà vident i aquesta no distància aparent entre la visió i la seva concreció en dibuix és altament emotiva. I amb això no estic dient que Picasso sigui un dibuixant mecànic, merament virtuós, no, sinó tot el contrari. Picasso veu i analitza i redueix i fixa i fa abstracció tot alhora, sense mediació de càlcul, però no pas sense mediació de cap mena. És precisament en les seves mediacions quan Picasso aconsegueix emocionar-nos més. Aquestes mediacions les podríem reduir a dues, fonamentalment, la mediació tècnica i la mediació històrica. Picasso se les coneix totes, les tècniques del dibuix, les ha practicades tant i tant des de petit petit que sembla que la mà li corre sola. L'ull de Picasso ha mirat tant i tant l'art anterior i contemporani seu que tot li serveix de conducte i de filtre per a la mirada. Ull i mà junts fan el miracle. Toulouse-Lautrec i Nonell, Rafael i Ingres, Braque i Derain i Matisse, per dir només uns noms, treuen el cap en els seus dibuixos, en èpoques diferents. I des del carbonet modernista indecís que va construint, tacat a vegades de pastel, fins a la línia classicista perfecta de burí que traça sense cap vacil·lació la més mínima adipositat d'un maluc, Picasso mostra, plora i riu, pica l'ullet, s'abandona a manyagues lascives o a passions sexuals desfermades, ironitza vorejant la caricatura, s'indigna davant de la injustícia, es posa seriós davant de la mort. I mai no és monocordi, mescla tècniques i citacions, sexe i mort, caricatura i virtuosisme. Picasso és un prodigi de talent desprès amb abassegadora generositat conceptual i formal. Prova i troba. Dóna sempre. És un vendaval de disseminació de llavors que fertilitzen la nostra visió. I tot això és en el dibuix on es percep millor, perquè el dibuix és a la base de tot. Il primato del disegno, deien els renaixentistes. La primícia del dibuix. De fet, Picasso és l'últim dels grans pintors d'Occident.

"En el cas de Picasso, és com si l'ull estigués situat a la mà, com si fos la mà la que hi veiés"

L'exposició està dividida en diferents capítols cronològics. Comença, en el titulat "El naixement d'un geni", amb una acadèmia, el dibuix d'un tors masculí de guix, fet a la Corunya, el curs 1893-94, és a dir, quan Picasso es deia Pablo Ruiz i tenia 12 anys; i acaba amb el capítol que porta per títol "La joventut", que, esclar, fa referència a la darrera joventut del pintor, a l'apassionada etapa creativa final, quan, en plena possessió de tots els recursos, es lliura a un frenesí creatiu incomparable. I, entremig, sis capítols dedicats a Gòsol i París, als anys del cubisme, al teatre, a les Metamorfosis, als anys de la guerra i a L'home de l'anyell. Si s'ho volen passar bé, no es perdin aquesta exposició.