Màscara negra

El falcó maltès

Dashiel Hammett.

Traducció de Marga Garcia de Miró

Edicions 62

Barcelona, 2006, 252 pàgines

A la portada de la reedició d'aquesta emblemàtica novel·la negra de Dashiell Hammett, 40 anys després que fos publicada per primer cop a la mítica Cua de Palla, que tot just ara reapareix amb l'afegit de "Nova", hi ha una foto de Humphrey Bogart en què mira el cobejat ocell negre que embolica tota la trama. La foto prové de la tercera i més celebrada de les versions cinematogràfiques que se'n van fer a l'època, la de John Huston del 1941, que no és ni molt menys la que correspon a la frase de la coberta que figura sota el títol traduït, "setanta-cinc anys d'un clàssic", la qual tampoc correspon a l'edició original del llibre, sinó que només podria referir la primera versió filmada de l'oblidat Roy Del Ruth que es va presentar al públic dels Estats Units el 1931.

La pel·lícula de Huston és prou fidel al desenvolupament de la novel·la, però el final en difereix tant que ho canvia tot, de dalt a baix, perquè hi afegeix un escreix de causa corrupta i cobdiciosa com a primer motor que fa que elimini la darrera conversa entre el detectiu i la seva secretària de confiança, la confident i el contrapunt del cinisme generalitzat de la història, que no desvetllarem. A la pel·lícula, en canvi, el policia pregunta al detectiu de què està fet el falcó, i aquest, com a colofó aconseguit de la trama de crims entre la xusma i els pinxos de tota mena que hi apareixen, li diu que és "del material amb què estan fets els somnis", en versió especular, corrompuda i enfangada de la San Francisco portuària de l'època, plena d'ànimes sense ànima, sense res a veure amb la visió ennoblida dels versos de Pròsper que Huston parafraseja de l'acte quart de La tempesta de Shakespeare: "Som fets de la matèria dels somnis; | un son envolta en tot la curta vida".

La novel·la de Hammett sí que té aquella cosa prou sabuda de les obres de Shakespeare, l'ús de la mentida i de la màscara per a l'ocultació dels interessos en les conteses del poder, però elevada a tret estilístic que permet la percaça pas a pas del detectiu i que alhora estimula la set dels lectors, expectants de veritat en veritat, entre el predomini dels fingiments i les traïcions. El protagonista, això no obstant, no són els secundaris extravagants de la pel·lícula, la pèrfida, el mafiós, els sequaços, etcètera, que Bogart s'encarrega de retratar mentre fa cara de cansat i de saberut de la vilesa acostumada dels afers humans, sinó que és la peripècia investigadora del mateix detectiu, un home de cara "força agradable, com la d'un diable ros", que manté el cap clar mentre entrevista els testimonis, malfia fins a encertar i pregunta un cop i un altre fins a saber el que vol, i que, sobretot, és un fervorós lector de Principals casos criminals a Amèrica de Duke, un solitari sense esmena que només està casat i compromès amb els cinismes de la seva professió.