Virtuts de la filologia recreativa

Valencià en perill d'extinció. Segona edició corregida

i augmentada

Eugeni S. Reig

Edició de l'autor

València, 2005. 864 pàgines

A catalans i valencians, tot sovint ens surt el filòleg que portem dins. Conscients que la llengua s'empobreix, molts ciutadans es converteixen en filòlegs aficionats i, en hores de lleure, es dediquen a redactar vocabularis i estudis amb la il·lusió que, d'una manera o una altra, impulsaran la difusió de paraules i expressions genuïnes que han caigut en desús o bé que ja només fan servir parlants amb símptomes preocupants d'Alzheimer. La filologia recreativa es converteix així en una de les aficions principals del país, com en d'altres ho és la jardineria, la caça de la guineu o els assassinats en sèrie.

Eugeni S. Reig, enginyer de professió, ha reunit a Valencià en perill d'extinció 1440 paraules i expressions genuïnes del País Valencià que, segons ell, corren el perill de desaparèixer. De cadascuna n'explica el sentit, n'ensenya una mostra d'ús, anota els sinònims més corrents, la forma defensada per l'estàndard i la forma en llengua castellana. Dit així, potser no s'acaba d'entendre que Valencià en perill d'extinció és una obra apassionant, que trenca un clixé força estès entre els catalans: que el valencià és una mena de parent pobre del català, un patuès farcit de castellanismes, apte només per a l'ús familiar, la xerinola i els Premis Octubre, que també es podrien considerar com a ús familiar. Res més lluny de la realitat: el valencià, pres en el seu conjunt -inclosos els alacantins, si es deixen-, és una variant tant o més rica, expressiva i matisada que el català del Principat, per no parlar del català de Barcelona.

Seria inadequat per part meva intentar donar una idea de l'interès de l'obra mitjançant uns quantes mostres triades a l'atzar: alficòs, carraixet, destarifat. Però, a tots els lectors exigents, els que no s'acontenten amb una simple trama argumental sinó que busquen allò que alguns en diuen la festa de la paraula, els recomano que es llegeixin Valencià en perill d'extinció. No que el consultin de tant en tant, sinó que el ressegueixin entrada a entrada, prenguin notes, es meravellin de la gran riquesa del valencià. Com també es podrien llegir el Diccionari Labèrnia, una obra cabdal del nostre segle XIX. La lectura de diccionaris és una activitat que enriqueix i eixampla els horitzons dels lectors, i és molt indicat per als més joves, ja que els augmenta l'esperit cívic. No és gaire probable que un manifestant antiglobalitzador destrossi una cabina telefònica després d'haver llegit el Vocabulari català-alemany de 1502.

Valencià en perill d'extinció conté, com tantes obres del seu estil, un objectiu una mica ingenu: difondre l'ús de paraules i expressions i aconseguir que no desapareguin, una ambició, al meu entendre, una mica desmesurada. Perquè sovint són paraules i expressions que els parlants perceben pròpies d'una altra època o, en el pitjor dels casos, d'una altra galàxia. Com deia Fuster, "el català ha de tirar al dret: ni ha d'emocionar-se amb els residus ni ha d'esclavitzar-se amb la norma". Per residus, Fuster entenia la llengua incontaminada dels pobles, la dels avantpassats i la de la gent illetrada, encara que avui dia la gent illetrada ja no és el que era. Per reviscolar l'ús de paraules que corren el risc de desaparèixer, actualment es manté la creença que determinades obres, com són poemaris o proses poètiques, diaris íntims, memòries, epistolaris d'escriptors o bé notes d'un viatge a Saragossa, estan destinades a salvar els mots per a l'eternitat. Però, sincerament, crec que no n'hi ha prou d'omplir prestatges de biblioteques municipals. Per recuperar l'ús normal de paraules i expressions, fan falta obres de gran ressò social, èxits de vendes com en el seu moment va representar El llibre de les dones de Roig, programes de televisió del cor i pel·lícules com ara Torrent, el mosso ximple de Mollet. Perquè no només de Hölderlin viu l'home.