El somriure de la República

"El somriure de la República". Aquest era Jaume Miravitlles, segons l'escriptor i cineasta francès André Malraux, una de les personalitats internacionals ateses durant la guerra civil pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, creat pel jove polític de qui actualment se celebra el centenari del naixement.

Jaume Miravitlles Navarra (Figueres, 1906-Barcelona, 1988) tenia 30 anys quan va proposar al president Lluís Companys la creació d'aquest organisme, i no en feia més de dos que havia ingressat a Esquerra Republicana de Catalunya. La seva vocació política s'havia manifestat aviat, discutint sobre la Revolució russa amb Salvador Dalí i el socialista Martí Vilanova per la Rambla de Figueres, abans de sortir de l'institut. Estudiava enginyeria mecànica a Barcelona, quan s'incorporà a a les activitats separatistes del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) i d'Estat Català, per les quals fou detingut i empresonat el 1925.

S'acaba de publicar 'Guerra i propaganda', un recull de fotografies del Comissariat que dirigia Miravitlles

Quan va tornar, Miravitlles va reprendre el contacte amb ERC, però a la fi donà suport al partit de Trias Fargas

Escapat a París, aprofitant la llibertat provisional, s'afegí a Francesc Macià en els preparatius de la fallida invasió de Catalunya des de Prats de Molló i es graduà en enginyeria. Tornà en caure la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut per pròfug i féu un gir a l'esquerra, a través del Bloc Obrer i Camperol i del subsegüent Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) d'Andreu Nin i Joaquim Maurín.

Per sentit pràctic i vocació de govern, el 1934 ingressà a ERC, on destacà per la capacitat organitzativa en els preparatius de l'aixecament institucional del 6 d'octubre. Met Miravitlles, com ja era conegut, va ser un dels secretaris de la Olimpíada Popular, que havia d'inaugurar-se a l'estadi de Montjuïc el 19 de juliol de 1936, com a rèplica dels Jocs Olímpics de Berlín, sota el nazisme. Ja havia mostrat les seves habilitats comunicatives en periòdics comunistes i amb llibres d'actualitat com Contra la cultura burgesa (1931), Ha traït, Macià? (1932), De Jaca a Sallent (1932), El ritme de la revolució (1933) i Crítica del 6 d'octubre (1935).

- La propaganda de guerra

Amb l'inici de la guerra civil i l'esclat de la revolució obrera, Miravitlles va esdevenir un dels tres representants d'ERC entre els 15 membres del Comitè Central de Milícia Antifeixistes, presidit per Joan García Oliver de la CNT-FAI, que va actuar com a govern paral·lel de facto aquell llarg estiu. Tot i que en fou nomenat secretari general, les seves funcions van ser principalment administratives. La seva capacitat de tracte i de negociació devien ajudar-lo en la posada en marxa i direcció del Comissariat de Propaganda, des del 5 d'octubre de 1936.

Hi havia els antecedents dels organismes per a la gestió i control de la premsa i la propaganda creats durant la Primera Guerra Mundial per la Gran Bretanya, França i Alemanya, tasca en la qual els anglesos destacaren especialment, inclosa la seva acció concertada als Estats Units per atraure l'opinió pública a favor de l'entrada en la guerra a Europa. Els règims totalitaris de la URSS, Alemanya i Itàlia també s'aplicaven en aquestes tasques. Era la primera vegada que a Espanya es constituïa un organisme d'aquestes característiques. El Ministeri de Propaganda i altres unitats creades pel Govern de la República no treuen interès ni singularitat a l'acció del Comissariat, al capdavant del qual Jaume Miravitlles és el propagandista i relacions públiques més destacat de la causa republicana.

Es tracta d'un organisme innovador, tant per la visió global i el desplegament en tots els camps susceptibles d'intervenció, com per la utilització dels recursos tècnics i artístics més avançats, en ple desplegament de les avantguardes. Els aspectes més coneguts són els cartells -el mateix Miravitlles ja va publicar un primer llibre l'any 1978, Carteles de la República y la guerra civil, en col·laboració amb l'historiador Josep Termes i el dibuixant Carles Fontserè-, el cinema -amb els noticiaris i documentals produïts per Laya Films- i les publicacions -com la revista Nova Ibèria o el conte demanat a Lola Anglada sobre la mascota El més petit de tots-. El cartell més conegut és aquell on es veu un peu calçat amb espardenya aixafant l'esvàstica del règim nazi.

El camp més innovador i transcendent de cara a l'exterior va ser la fotografia, la gran novetat del periodisme d'aquells anys, sobre el qual acaba de publicar-se el llibre Guerra i propaganda. Fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936- 39), coordinat per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villarroya i publicat per Viena edicions. El fotògraf hongarès Robert Capa va tenir el suport del Comissariat en el que seria l'inici d'una carrera rutilant com a corresponsal de guerra, estroncada per una mina a Indoxina, 20 anys més tard. La seva companya Gerda Taro va morir aixafada per un tanc al front, on havia viatjat en un cotxe facilitat per Miravitlles.

Tots els testimonis de la feina del Comissariat coincideixen a remarcar la generosa disposició de recursos per facilitar el treball de corresponsals i fotògrafs tant al front com a la rereguarda. Es reconeix a Miravitlles una actitud oberta i generosa, per damunt de les diferències tan dures entre partits i governs, amb l'única limitació de la censura de guerra. La promoció de la imatge de la República fora d'Espanya passà també per la participació en l'Exposició Universal de París de 1937, on el Govern de la República va exposar el Guernica de Picasso. El Comissariat hi organitzà una exposició sobre la història de la premsa a Catalunya, preparada per Joan Torrent i reflectida en el llibre La Presse catalana depuis 1641 a 1937.

- Periodista a Nova York i a Barcelona

Les últimes activitats del Comissariat de Propaganda són a Figueres, els primers dies de febrer de 1939. A la seva ciutat natal, Miravitlles manté un equip de quatre persones -del quasi mig miler que va arribar a moure- amb les quals fan un darrer mural informatiu a la Rambla, pels milers de persones que passen cada dia camí de la frontera. En passar a França, és a punt de fer 33 anys. En viurà 49 més. Primer a França (1939-41) i a Mèxic (1941-44), finalment als Estats Units d'Amèrica. Tot i que durant força temps seguirà col·laborant amb les autoritats republicanes a l'exili i farà el butlletí Spanish Informations, comença una segona vida com a periodista professional.

Deixà una obra immensa i poc coneguda com a analista de política internacional, repartida entre Estats Units, Sud-amèrica i Espanya. Va dirigir un suplement dominical en castellà per a diaris sudamericans titulat Hablemos, a Nova York, on va viure 20 anys, es va casar per tercer cop i fou pare als 55 anys. Quan havia de venir el tercer fill, tornà amb la família a Barcelona, on continuà fent de periodista i, en els darrers anys, publicà amb èxit diversos llibres de memòries.

Va escriure primer amb pseudònims -Spectator a El Correo Catalán, Jaume Figueres a Tele estel-, però després amb el seu nom a Tele/eXprés, La Vanguardia Española, Destino, Informaciones, Madrid i altres publicacions. En aquest darrer diari, suspès pel Govern el 1971, Miravitlles va ser el col·laborador més freqüent de la pàgina d'opinió.

Els anys setanta començà a publicar llibres, entre els que destaquen els de vocació memorialista: Episodis de la guerra civil espanyola (1972), Barcelona, longitud Nova York, latitud París (1971), Gent que he conegut (1980) que li valgué el premi Josep Pla, seguit de Més gent que he conegut (1981) i Homes i dones de la meva vida (1982). L'acollida i la popularitat d'aquests llibres no compensaren, de ben segur, la fredor del retorn. La distància dels sectors joves per la posició proamericana dels seus articles en el final de la guerra freda i de la guerra de Vietnam i, sobretot, el rumor malèvol d'una suposada relació amb la CIA, li dolgueren especialment. La seva humanitat entranyable li guanyà amics i mantingué l'estima dels companys de militància juvenil. Joan Quer, amb qui havia compartit l'impuls del Bloc i l'Espurna de l'Empordà -títol inspirat en el periòdic Iskra de Lenin-, el recordava com a "generós i bo", en un article necrològic a Empordà Federal. "Met tenia fusta de polític de textura executiva i sentia l'afany imparable de governar".

Jaume Miravitlles no va deixar de tenir interès per la política. Va reprendre el contacte amb ERC, tot i que acabà donant suport a l'Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas. Una anècdota reveladora del seu tarannà és l'argument que donà a Manuel Fraga Iribarne, jove ministre totpoderós d'Informació i Turisme, en demanar autorització per tornar: "Si la guerra hagués acabat d'una altra manera, potser jo estaria en el seu lloc". Miravitlles era dels més joves i capaços dels dirigents republicans derrotats, membre d'una generació frustrada.

- Amic de Dalí

Fill d'un botiguer republicà federal i laic, Met Miravitlles fou company de Salvador Dalí, dos anys més gran que ell, amb qui mantingué l'amistat tota la vida. Amb tres companys més de l'Institut de Figueres, van fer una revista escolar titulada Studium (1919), en la qual ell tractà temes científics i tècnics. Dalí el retratà vestit amb la samarreta blanc i blava de jugador de futbol de la Unió Esportiva de Figueres. Tots dos havien de ser els germans maristes de la pel·lícula Un chien andalou de Luis Buñuel, però Dalí va haver de ser substituït a ultima hora.

De 1944 a 1963, va fer junts l'aperitiu a l'hotel Saint Régis de Nova York. A Més gent que he conegut, Miravitlles recorda les vegades que s'entretenien a calcular les mides de la Rambla de Figueres, fent bona aquella frase de Josep Pla segons la qual l'empordanès és un dels animals que s'enyora més.