Realitats incertes

Feedback (entre l'atzar i la incertesa)

Carles Pujol

MX Espai

Llibreteria, 7, Barcelona. Fins al 31 de març

Paso de los vientos

Kcho

Galería Joan Prats

Rambla de Catalunya, 54, Barcelona. Fins al 30 d'abril

La discreta i alhora barroca galeria MX Espai, que dirigeix amb inusitada devoció Marga Ximénez, presenta aquests dies el treball d'un dels millors, i més coherents, representats de l'art conceptual i pioner de la videocreació feta a Catalunya. Tota la coherència de l'obra de Carles Pujol es concentra en una pantalla de televisió situada en una sala pròxima a l'entrada de l'espai, on l'espectador pot visualitzar les seves conegudes instal·lacions i accions en la natura, tan lligades als conceptes de la geometria i la matemàtica. Trenta anys després d'aquelles cites conceptuals, l'artista barceloní torna a apropar el visitant a un imaginari "geometricalitzat" que destrueix les idees fixes i estèrils al voltant dels conceptes d'espai i forma. Es tracta de l'obra titulada Feedback (entre l'atzar i la incertesa), en paraules de l'autor, "el recorregut il·limitat entre el resultat d'allò passat, predeterminat, així com el present en moviment continu, i, per tant, infinit, la nostra realitat sempre incerta". Es pot afegir que aquesta és una bona oportunitat per reflexionar, en paral·lel a bona part de les obres de la col·lecció Herbert, al Macba, sobre l'impacte summament fructífer que va tenir l'art conceptual en moltes de les manifestacions artístiques posteriors a tot Europa.

La trajectòria de Carles Pujol sempre ha obert camins al voltant del real, a les matemàtiques -l'objecte, un cop transcendit, es transforma en l'element d'un contínuum, les línies del qual són totes convergents i concordants, seguint el model de Husserl- i a l'espai, o dit d'una altra manera, com s'organitza i es desorganitza el moviment d'una superfície "in.corporal". Feed back té molt de les seves primeres obres de finals dels setanta i principis dels vuitanta, en les quals l'artista jugava amb certa "tercera dimensió" que no era ni la de la profunditat ni la de l'alçada, atès que l'objecte d'una zona, d'un cos transparent, és projectat en una operació de "superfície", que no és sinó la petjada de l'artista, de la seva acció, o de la manera de moure's en l'espai. El llenguatge de Pujol només és possible gràcies a la frontera que separa els objectes i el seu "ésser expressat" en l'espai; els objectes són traçats en totes les seves possibilitats geomètriques; sense aquesta frontera, caurien sobre els cossos buits, serien "impossibles de dir" i, per tant impossibles, grinyolarien en la seva abstracció. També són una referència a la recurrent Cova de Plató, quan afirmava que l'instant era atopon, atòpic, el nonsense de la superfície.

I de la filosofia pràctica a la pràctica de la política. Alexis Leyva Machado (l'Havana, 1970), més conegut pel sobrenom artístic de Kcho (bocí, bocinet), es presenta per primer cop en una galeria espanyola amb una obra oportuna, vist el drama quotidià dels balseros reflectit a les primeres planes dels diaris i titulars dels informatius televisius. L'artista cubà presenta una sèrie de dibuixos i instal·lacions que són maneres concretes -i poètiques- de denúncia davant del drama de tants emigrants desesperats per trobar la seva terra de promissió en les costes dels països mediterranis i als Estats Units. "Resulta paradoxal que jo no pugui sortir tan fàcilment del meu país i que la meva obra pugui traspassar les fronteres en precaris embalatges, sense cap tipus de problema", denuncia l'artista, desmarcant-se de la, a vegades, trivial quotidianitat de l'art.

L'obra de Kcho està construïda tal com passa a la vida, tant en l'exterior com en l'interior: la precarietat, l'aïllament, la supervivència, la malaltia, la pèrdua. I tots aquests accidents produeixen el seu efecte en instal·lacions, el vocabulari de les quals són les canoes, els rems, els suradors, la distància... quan ja és massa tard. Paso de los vientos, Iluminando, Impresión, amanecer o Mirada són títols que, tot i això, suggereixen un cert optimisme de la vida -que, a pesar de les seves topades amb la roca esquinçada, sempre acaba surant.

La sèrie de dibuixos a carbonet adopten un to més poètic, són apunts que neixen inspirats pel que succeeix en l'esdeveniment pur, el simple sinistre. Tot i que de vegades no assoleixen la virtut d'evitar que caiguem en el pou indiferenciat de l'art quan no és altra cosa que pur efectisme i moda. Estetització de l'horror.