Tres preguntes

Carta a Xavier Bru de Sala. Estimat Xavier, en la penúltima de les teves columnes -que sempre llegeixo- dels dimecres a Cultura/s, hi fas tres preguntes de debò interessants i, a primera vista, de difícil resposta. No és que te les vulgui respondre en un lloc com aquest, tan breu d'espai, però sí dir-te'n alguna cosa, perquè, la veritat, és que totes tres preguntes me les he fetes. La primera, fa molts anys; de la segona, en fa menys; i la tercera no paro de fer-me-la d'uns mesos ençà.

Quan era jove menyspreava Ingres. El trobava llepat i fred. Però els anys tot ho esmenen, o, com a mínim, ens ajuden a tenir una visió menys radical de les coses. I si qui me'n va descobrir l'interès va ser Gabriel Ferrater, que me'n va parlar amb admiració, vaig començar a veure la seva bondat plàstica i l'ardor amagat de molts dels seus quadres, gràcies a la influència que va exercir sobre grans pintors posteriors. Tu parles de Degas. Cal afegir-hi Matisse i Picasso. Les odalisques del primer no s'explicarien sense Ingres, em sembla. I per Picasso, el pintor de Montauban gairebé va ser una obsessió. Fa un parell d'anys vaig veure al seu museu de París una magnífica exposició que els posava tots dos de costat i en la qual quedava palesa la influència extraordinària d'Ingres sobre Picasso. Només per aquesta fertilitat en l'art millor del segle XX caldria tenir en compte Ingres. La teva pregunta, però, va més enllà, perquè no planteja si Ingres és bo o no, sinó què "hi pinta" en la història de l'art. Roberto Longhi, al seu Breve ma veridica storia della pittura italiana, parla de la pintura de línia i de la de massa, per dir-ho simplificant. Per ell, el renaixement autèntic és el que concep la pintura com a massa, la que situa els cossos plàsticament en l'espai. Aquesta línia començaria a Giotto, Masaccio i Piero, es desplaçaria a Bellini, a Giorgione i al primer Tiziano, i aniria fins a Poussin i David i Cézanne. Bé, jo crec que Ingres és una baula més d'aquesta cadena i que el que hi afegeix és una rara perversió que prepara la modernitat. La perversió seria la de, essent un pintor de massa, passar per ser només un gran artista de línia, és a dir, un gran dibuixant. I també perversa és la tergiversació que fa de l'Acadèmia -de fet, hi cala foc, un foc fred-, que explica que fins i tot els seus partidaris no l'entenguessin. La resposa a la teva primera pregunta podria anar per aquí.

"Només per aquesta fertilitat en l'art millor del segle XX caldria tenir en compte Ingres"

Sempre he estat un admirador de Don Giovanni ossia il Dissoluto Punito (o a l'inrevés). El títol complet ja explica alguna cosa. I el fet que Da Ponte el qualifiqués de dramma giocoso ens dóna també algunes pistes. Dius que els dos actes de l'òpera són antagònics. Depèn de com es miri. Si fem cas del títol, el primer acte és la història de la dissolució i el segon la del càstig. Més que antagonisme, hi ha conseqüència. Que ens hauria agradat que l'obra "acabés bé" des d'un punt de vista mascle i llibertari? Segurament. Però si el dissolut no acaba castigat, si el segon acte no fos com és, el que no tindria sentit seria el primer. Sempre m'ha intrigat el qualificatiu de dramma giocoso. Que es tracta d'un drama és obvi, i és precisament el segon acte que ho explicita màximament. I que, en bona part, és giocoso, el primer acte ens ho mostra de meravella. De tota manera, a vegades m'he preguntat si no caldria veure més el drama en el primer acte i el giocoso en el segon. Drama en el primer, per les seduccions, les mentides, l'assassinat. I la farsa, el joc, en el segon, pel recurs de gran guinyol de l'estàtua i en la intervenció de pastorets del foc d'ultratomba. ¿I si veiéssim com Da Ponte ens pica l'ullet i ens fa creure que, si depengués d'ell, el fill de puta de Don Giovanni continuaria per sempre les seves malifetes? Però no depèn d'ell. El dissolut ha de rebre el càstig i el màxim que Da Ponte pot fer és pintar aquest càstig amb el traç jocós amb què ho fa i que el talent de Mozart sap subratllar esplèndidament.

I, finalment, què impulsa la senyora Mieras a acumular poder? La resposta la veig en les diferències entre les dues faccions bàsiques dels socialistes catalans. Acaparar poder és estratègia usual en les lluites internes. Que, en aquest cas, la cultura en surt perjudicada? Certament. Però, a qui interessa la cultura?