"La matèria literària es troba als llocs menys complaents"

Francesc Serés (Saidí, 1972) acaba de publicar un nou recull de contes, La força de la gravetat (Quaderns Crema). Si la trilogia de novel·les titulada De fems i de marbres -que incloïa els volums Els ventres de la terra (Columna, 2000), L'arbre sense tronc (Columna, 2001) i Una llengua de plom (Quaderns Crema, 2002)- mirava d'apamar l'evolució viscuda a les darreres dècades per la pagesia de Ponent, en aquest nou recull l'autor proposa una ampliació del camp de batalla. Els 17 contes de La força de la gravetat mantenen l'exigència estilística dels seus llibres anteriors i es refermen en la voluntat de testimoniar -des de la ficció, però en un cert to de crònica- la transformació social que ha viscut Catalunya durant les últimes tres dècades. Per Serés, la millor manera de copsar aquests canvis és a través del retrat de la classe mitjana treballadora: obrers metal·lúrgics, guardes forestals, pagesos, viatjants, miners i treballadors del port, entre d'altres, protagonitzen unes narracions tibades i eixutes, calibrades com un instrument de precisió, i que de tant en tant deixen una porta oberta a l'optimisme.

"No podem subordinar la literatura la crònica. El món, tan complex, no es deixa reduir a gèneres concrets"

"Es produeixen tones de documentals sobre la FAI, però quan se'n fa un d'en Porcioles l'ensucren fins a extrems insofribles"

Pregunta. El fil conductor que traspassa tots els contes de La força de la gravetat és l'observació de la classe treballadora a Catalunya. ¿D'on prové aquest interès i per què creu que pot esdevenir matèria literària?

Resposta. Els interessos són diversos: distanciar-me de la trilogia [De fems i de marbres], narrar allò més immediat, i començar a construir un projecte nou amb uns materials que crec que no han estat gaire treballats. La matèria literària sol trobar-se als llocs menys complaents i als aparentment menys literaris, no he entès mai perquè la narració de l'actualitat propera ha de quedar exempta de l'adversitat, de les traves i dels inconvenients. Sembla que les fotografies del país s'hagin d'adequar al discurs oficial quan, justament, l'interès de les narracions i de la literatura radica en la tria del punt de vista i això, esclar, en tant que opció estètica, és també una opció ideològica.

P. El llibre també es podria titular "Les noves formes de la vida catalana". Sembla que, més enllà de la ficció, hi ha la voluntat de consignar les preocupacions de tota una classe social. ¿Quina part periodística, de recerca o experiència personal, contenen les narracions d'aquest volum?

R. N'hi ha, n'hi ha, però pesa més la vivència de la indagació que la indagació en si mateixa: la intensitat amb què es poden viure les vides dels altres és molt més interessant que la voluntat de fer-ne etnografia. Pel que fa a això que dius del periodisme: per aixecar acta d'un temps no podem subordinar la literatura a la crònica, la complexitat del món no es deixa reduir a gèneres concrets.

P. El títol, La força de la gravetat , sembla que vulgui rebatre aquella novel·la que postulava "la insostenible lleugeresa de l'ésser". ¿D'on surt el títol i d'on prové aquesta gravetat que lliga els personatges? ¿De la vida quotidiana?

R. El títol prové d'un conte inèdit, l'acció del qual se situa en una regió on la força de la gravetat és més elevada que a la resta del món. Els seus habitants viuen sotmesos a un plus d'esforç que -i aquí ve la paradoxa- han acabat interioritzant i acceptant. La realitat d'aquest nostre país té força similituds i, encara més, amb la gent que forma part dels engranatges que el mouen, és a dir, la classe mitjana, amb tota la seva complexitat i contradiccions. La lleugeresa ha quedat en una boutade dels nous postmoderns, que, cal dir-ho, són uns pesats.

P. ¿Qui són, per vostè, els nous postmoderns? Em pensava que ja no en quedaven...

R. Sí, home, els suplements culturals en van plens, d'estetes. Posa-hi la paraula perifèria, buit o transversalitat i au, ja pots anar fent articles. Després del període d'enamorament, a França fa anys que s'ho llegeixen amb una pinça al nas, però aquí es veu que el pensament dèbil, per no dir-ne escarransit, fa furor. Poden parlar de la perifèria però no els diguis d'anar a un polígon. La seva visió dels fets, d'asèptica, prima i aigualida, no té cap interès.

P. La tensió narrativa d'algunes històries s'aconsegueix quan els personatges troben el conflicte en el món laboral que els envolta. És el cas del viatjant del conte "La carretera" o dels funcionaris de la Generalitat a "El foc". Sembla, tanmateix, que no hi ha lloc per a les actituds heroiques...

R. Ah, l'èpica... Hi ha un conte de Charles Baxter, "Capvespre a la vora del Huron" [del recull Through the Safety Net, traduït en castellà com Viaje de invierno], que parla precisament d'això. Ell, després d'observar com les famílies passen el dia vora el riu fa una afirmació duríssima: "Quin alleujament és no haver d'explicar la història d'aquesta gent". Clar que ho fa al darrer conte d'un llibre ple de contes meravellosos que sí que les expliquen, les històries d'aquesta gent.

P. Un altre dels contes, "La gran esperança blanca", narra un episodi entre un vigilant forestal i un esparver ferit. El títol del conte, tanmateix, ens predisposa per veure-hi un sentit al·legòric. ¿És buscada aquesta al·legoria?

R. Esclar. És un dels contes més complexos, en part per vivència personal directa, perquè és un petit concentrat de tot el llibre i també per les diverses al·legories -no només una- que s'acaben desplegant dins de l'argument. Es lliga la vivència personal amb una determinada manera d'entendre el país i amb la situació de la llengua. La interpretació és oberta.

P. Després de la trilogia De fems i de marbres, que essencialment es trobava centrada a Ponent i en un medi rural, les històries d'aquest llibre es reparteixen per tot Catalunya. La prosa, ara, és més eixuta i més sintètica -ho veiem, per exemple, en els títols dels contes-: ¿hi ha una correspondència estilística entre el que explica i com ho explica?

R. I tant que sí, temes diferents requereixen estils i enfocaments diferents. No es pot ser esclau d'una manera de narrar, quan vaig acabar la trilogia hi havia el perill de caure en la 'maniera'. Desplaçar l'escenari i el temps era una manera d'evitar-ho, però també els arguments i, sobretot, la forma, la voluntat d'escriure contes que es poguessin contar gairebé com els contes del XIX. La cita de Gógol que obre el llibre crec que defineix molt bé el seu esperit: "...aquests contes no fan cap mena de servei a la pàtria".

P. El llibre abraça sobretot els 30 anys del període democràtic a Catalunya. Aquesta renúncia de fer servei a la pàtria, que em sembla molt assenyada, ve reblada per una absència remarcable d'ideologia obrera o de la classe treballadora en els seus personatges...

R. És que la literatura tampoc no es deixa sotmetre a la ideologia. És la vivència personal de la ideologia, el que em podria interessar. Per mi la ideologia no és el que em digui que ha de ser la gent dels seixanta. A més, hi ha aquesta febre de recuperació de memòria històrica barrejada amb una voluntat d'ocultació del present... El cas paradigmàtic és l'Estatut: es critica el que es va fer als setanta però assistim impertèrrits al que perpetren ara; es produeixen tones de documentals sobre la FAI però quan se'n fa un d'en Porcioles l'ensucren fins a extrems insuportables. Part del llibre és això, també, i el del projecte del Pellissa, i el del de Lleida: narrar el present i posicionar-te, el contrari de l'anestèsia i de la caricatura de la ideologia que ens inoculen amb tant de passat elegíac.

P. Des d'un punt de vista literari, però també de reportatge periodístic, ¿quina és la tradició en què es reconeix?

R. Sense moure'm del periodisme, diria que hi ha més substrat audiovisual i virtual que no pas escrit. Hi ha llocs a la xarxa, fòrums, grups, xats, que no paren de generar relat. Molt em temo que els temes que m'interessen no tindran gaire espai als diaris. La prova és que un d'aquests contes van començar essent un reportatge, precisament encarregat per un diari.

P. Els dos projectes que té començats -la sèrie de reportatges literaris que va guanyar el premi Octavi Pellissa i l'obra Els camps de força, premi de l'Ajuntament de Lleida- se centren també en l'observació de la vida laboral catalana. ¿Quins punts de contacte tenen amb el recull de La força de la gravetat? ¿Ampliaran el conjunt o més aviat el matisaran? ¿Els pot explicar una mica?

R. Com que la presentació (el país) ens ve donat, es tracta de continuar deslligant i estrenyent el mateix nus, tot i que no sé si seré capaç de presentar cap mena de desenllaç. Cada llibre té un espai autònom tot i que l'eix central sigui quasi el mateix. La utilització de la crònica, de l'entrevista o de les històries de vida fa que els separi de la ficció de La força de la gravetat. Intento trobar el relat que pugui explicar les formes de l'esforç que fem servir a Catalunya per vèncer aquesta força de la gravetat que sembla que patim. Si a Els camps de força intento reconstruir la història del Baix Cinca i del Segrià, als reportatges del Pellissa el que m'interessa és la versió de la història que ens pot explicar la gent que viu i treballa a Catalunya. M'agradaria que, d'haver-hi algun desenllaç, obrís portes a l'esperança.