Vindicació d'un artista marginat

A partir de demà restarà oberta al públic al Palau Nacional, a Montjuïc, l'exposició Francesc Gimeno. Un artista maleït, una gran retrospectiva de l'obra del pintor (Tortosa, 1858 - Barcelona, 1927) a cura de Jordi À. Carbonell, antic conservador del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i de Cristina Mendoza, Conservadora en cap del Departament d'Art Modern del MNAC. L'exposició consta de 88 obres, entre pintures i dibuixos, i està dividida en cinc parts. Els inicis (1875 - 1889) mostra el punt de partença de Gimeno, a l'ombra del pintor Carlos de Haes, director de la madrilenya Escuela de Bellas Artes de San Fernando i mestre indiscutible del paisatgisme hispànic del segle XIX. Els anys noranta: les figures i les vistes de Sant Gervasi (1890 - 1900) n'aplega l'inici de la producció més personal, imbuïda del pòsit de la pintura barroca espanyola vista al Museu del Prado i comença a participar a les exposicions oficials malgrat no obtenir reconeixement; aquesta part inclou alguns paisatges i sobretot uns eixuts, i a vegades molt intensos, retrats de la pròpia família. Els anys obscurs (1900 - 1914) mostra l'obra feta al marge de l'ambient artístic barceloní quan, mancat de tota mena d'èxit, treballava molt temps com a pintor decorador de parets. Els darrers anys i els primers reconeixements (1915 - 1927) és l'àmbit més extens i engloba la producció de maduresa quan, després de ser redescobert pel marxant Dalmau l'any 1915, va deixar de banda el treball d'assalariat i va poder començar a viure de la seva pròpia pintura, malgrat que fos de forma precària; és llavors quan augmenta la producció, amb paisatges de Torroella de Montgrí, Begur, Pont de l'Armentera, Barcelona o Sabadell. La secció d'autoretrats aplega vuit olis i 11 dibuixos i és un dels apartats més impressionants de la mostra. Tant Cristina Mendoza com Jordi À. Carbonell consideren que inclou la millor producció gimeniana. Les obres procedeixen del Museo del Prado, el de Montserrat, el d'Art de Girona, la Fundació Godia, i les col·leccions Abelló, Masaveu, Banc de Sabadell, i de diverses galeries i col·leccionistes particulars, així com del mateix MNAC, que té un considerable conjunt d'obres de l'artista.

Per aproximar-se a la pintura de Gimeno al segle XXI val la pena fer un exercici de marxa enrere a la pintura catalana per després oblidar tot allò que va seguir després d'ell, sense que en fos de cap manera el responsable. Mentre vivia, Gimeno era inassimilable, els seus quadres bruscs, miserables i quasi violents, eren l'antipintura made in Sala Parés, tant la del senyor Joan Batista com la dels germans Maragall. Però un cop mort, la lletjor de Gimeno va ser ben aviat assimilada i es va convertir en l'heroi del realisme i la pintura amb pebrots que s'imposava definitivament entre els col·leccionistes i les institucions catalanes a finals dels anys vint i els trenta del segle passat i perduraria molt temps en la llarga postguerra. Una pintura que s'oposava de forma visceral a l'art d'avantguarda considerat cadavèric, artificiós i fruit de les ments més vicioses de l'univers. En aquest procés Gimeno no hi tenia cap culpa, però igual que en el cas de Nonell o de Mir, va ser utilitzat com a arma, d'una manera eficaç.

En els seus millors quadres, que per norma general solen ser els més ambiciosos i de format més gran, en molts dels dibuixos i en tots els autoretrats, Gimeno va practicar una deformació antiacadèmica i brutal i una manera salvatge d'aplicar el color que l'hagués fet el precursor per antonomàsia d'un possible corrent expressionista català que treia el cap a començaments del segle XX, amb Nonell i Picasso al capdavant, i potser amb Pidelaserra, alguns escultors com Mani, i els primers Casanovas i Gargallo; Gaudí i Jujol en serien l'equivalent en arquitectura. Gimeno hauria estat com els seus coetanis alemanys Lovis Corinth i Max Slevogt, uns pintors també inclassificables que han acabat per ser considerats clars precedents de la pintura expressionista alemanya. Però aquesta línia catalana es va estroncar aviat, amb el desplaçament de Picasso i, més tard, de Gargallo a París, la mort de Nonell i l'objecció de consciència de Pidelaserra. Llavors, la pintura catalana aniria prenent un aire embadalit, conservador i petit burgès del que se'n salvarien ben pocs artistes; d'aquí vindria el fracàs estrepitós de Dalmau per imposar l'avantguarda i arribar a establir un diàleg coherent entre l'art català i l'internacional.

El fet que Gimeno mirés al passat, sobretot al Segle d'Or espanyol, però no en fes una relectura moderna com va fer Manet, per exemple, el va fer més assimilable pels conservadors i la seva fúria seria domesticada pels artistes que es deixarien influenciar pel seu art convertint-lo, però, en gènere comercial tal com va fer Joan Serra o tants d'altres. També seria el cas de la darrera etapa de Josep de Togores quan intentava fugir de la pròpia pintura llepada dels anys trenta o dels retrats de les senyores i senyoretes de la millor burgesia barcelonina i mirava al vell Gimeno per fer un art realista a ultrança, de pinzellada ràpida però insistida, amb colors atrevits i una gran voluntat d'expressió però ja totalment situat a fora del temps.

D'altra banda, ahir es va presentar al Museu d'Art Modern de Tarragona la monografia Francesc Gimeno, passió i llibertat, de Francesc Miralles, coeditada per la Diputació de Tarragona i l'Editorial Viena. Tot i la coincidència de dates, el llibre de Miralles no té cap relació amb l'actual exhibició del MNAC. La fortuna crítica de Gimeno va començar amb l'exposició que l'any 1915 li va organitzar Josep Dalmau a la seva galeria per suggeriment del pintor Ignasi Mallol. És llavors quan l'artista comença a tenir una bibliografia amb cara i ulls: dels textos del propi Dalmau, Romà Jori, Rodríguez Codolá, o Alexandre de Riquer, a la Vindicació del pintor Gimeno d'Eugeni d'Ors. Ben aviat seguirien altres ressenyes destacades com ara les Feliu Elías, Rafael Benet, Martí Monteys, Carles Capdevila o Josep M. Junoy; ja després de la Guerra Civil, seria Josep Pla qui li dedicaria un dels seus cèlebres homenots, i també cal afegir en un lloc destacat el poema que Palau i Fabre va dedicar a un dels colpidors autoretrats de Gimeno -el que clou la mostra del MNAC- a Quadern de l'Alquimista.

La primera monografia de Gimeno va sortir l'any 1935, a títol pòstum, i era escrita pel crític d'art Joan Mates per a les Edicions La mà trencada. Mates havia conegut personalment Gimeno a Sabadell, quan el pintor tenia uns protectors fabricants que el mig explotaven triant el lloc on volien que pintés i donant-li menjar a canvi de quadres. El relat de Mates és càlid, sentimental, totalment hagiogràfic i bastant antiavantguarda, però és un excel·lent testimoni. L'any 1949 sortiria un segon llibre, escrit per Joan Cortés i editat per Niubó amb el finançament d'un grup de col·leccionistes interessats. Per aquí i per allà, Cortés afusellava Mates i aprofitava per afegir un reguitzell d'il·lustracions donat que començaven a sortir gimenos de les parets, doncs l'artista era tan cotitzat que d'un temps ençà s'havia anat falsificant. El 1989, l'Editorial Ausa va reeditar el llavors buscadíssim llibre de Mates i per engruixir el facsímil va encarregar a Francesc Miralles una semblança de l'autor de El pintor Gimeno; aquesta cop també es va aprofitar l'avinentesa per afegir quadres a tort i a dret "amb el desig d'ajudar a aprofundir en el coneixement de l'obra pictòrica de Francesc Gimeno" segons resava una nota de l'editor. El mateix any apareixia el catàleg raonat de pintura de Ràfols Edicions Catalanes a cura de Jordi À. Carbonell, que havia dedicat la seva tesi doctoral al pintor tortosí. L'any 2001, Carbonell seria el comissari d'una mostra itinerant organitzada per Caixa Tarragona i publicaria al catàleg cartes i escrits íntims de Gimeno, i actualment té en preparació el catàleg raonat dels dibuixos.

La producció de Gimeno és copiosa, sobretot pel que fa a les notes de petit format i dibuixos. Moltes obres no venien signades i s'han completat apòcrifament; d'altres de fetes pel seu fill Martí s'han fet passar com del pare. Per acabar d'embolicar la troca, el propi Gimeno per sobreviure havia venut teles sense signar que s'acabarien fent passar per obra d'altres pintors potser llavors més famosos, tal com Mates explicava al seu llibre. I per a més inri, encara hi ha les peces falses que pul·lulen per l'espai deleroses per filtrar-se allà on sigui i ser ben reproduïdes.