Antiecologisme

La natura no té drets

Jaume Grau

Cossetània Edicions

Valls, 2005. 175 pàgines

Tot i que no de manera explícita i sistemàtica, les distintes crítiques que usualment rep l'ecologisme van traient el cap al llarg de les pàgines d'aquest llibre. Hi ha qui diu, posem per cas, que tant d'amor per la naturalesa potser funciona com a element substitutiu de l'erosionada confiança en l'ordre social o polític. Com si es tractés d'una relació inversament proporcional, com més problemàtica es torna la relació amb els altres éssers humans, més atractiva seria la relació amb els arbres, els rius o els animals. Un plantejament crític al qual li encanta recordar que el règim nazi fou dels primers a promulgar lleis a favor del medi ambient. També hi ha qui afirma que la conscienciació ecologista no és res més que una altra campanya (volguda o no) de màrqueting al servei del consumisme, en l'època del triomf total del capitalisme, en què és molt difícil distingir entre un producte natural i la naturalesa com a producte. I una altra de les crítiques habituals a l'ecologisme és el fet de considerar-lo una manera hipòcrita de netejar la nostra mala consciència pel fet de portar un tren de vida al qual, es digui el que es digui, no estem disposats a renunciar de cap manera. La mateixa mala consciència que, d'altra banda, portaria a atorgar un valor desmesurat a la informació meteorològica, tot i que l'home occidental cada vegada depèn menys del clima en la seva vida quotidiana.

Allò que, de tota manera, caracteritza aquest llibre de Jaume Grau és que la càrrega crítica que conté queda supeditada a la recerca d'un efecte còmic. Un exemple en seria qüestionar les associacions en defensa dels animals perquè, de manera incoherent, no aixequen la veu per defensar els drets dels mosquits; o un altre ironitzar sobre el "dany ecològic" que causa un talp quan fa una galeria o un castor quan construeix una presa. El problema, però, és que no s'estableixen les distincions pertinents. I és que, igual que no és el mateix robar a un ric que robar a un pobre, caricaturitzar o reduir a l'absurd és molt lloable com a estratègia per burlar-se de l'anomenada "ecologia profunda" (amb la seva ridícula invocació a la Naturalesa com si fos una deessa, o la seva equiparació dels "drets" de les muntanyes i els dels éssers humans), com en general de qui pretén tenir tota la veritat, però resulta ofensiu ficar al mateix sac les persones que lluiten per mantenir net determinat riu o per evitar el patiment d'algun animal.

És fàcil, d'altra banda, desautoritzar tota alternativa possible a l'status quo vigent tot parlant des d'un elevat nivell d'abstracció, des del qual es constata que "d'espècies en desapareixen i en desapareixeran en un futur, i és bo i natural que així sigui", o que abans ja hi ha hagut altres canvis climàtics (com a lèpoca de les glaciacions). Però per als homes de carn i ossos és molt diferent que l'aigua que beuen estigui contaminada o no, o viure al costat d'un jardí o d'un abocador incontrolat d'escombraries. I si s'objecta que això no és més que una altra forma d'egoisme o ultilitarisme (pel fet de seguir considerant l'ésser humà com el criteri de sentit i de valor), l'ecologisme ben entès simplement ens recorda que és molt propi dels homes fer de la necessitat virtut, en el sentit que ens costa reconèixer la nostra dependència de certes condicions mediambientals, i per això fem veure que les elegim lliurement.