'Pijos', extremats, irreverents
No els agradava Madrid, ni la gent que llavors feia cinema a la Villa y Corte ("Ay, hijo, vienes de Madrid, que se te nota, que hueles a trigo...", era una de les seves bromes habituals). Eren (no tots, però sí la majoria) nens de casa bona, hereus, en alguns casos, de fortunes que havien estat al costat del Generalíssim des dels primers dies de la guerra, encara que els seus plançons odiessin, tant políticament com estèticament, l'Espanya gris i sinistra en què van créixer. No agradaven a gairebé ningú, amb l'excepció d'ells mateixos: al catalanisme perquè mai parlaven de Catalunya, i entre ells ho feien, a més, en castellà; a l'esquerra ortodoxa perquè desprenien un tuf massa burgès; a la dreta perquè eren senzillament incomprensibles.
Van crear un món a part, tancat i orgullosament autosuficient, "un grup de gent inquieta, amb ganes de fer coses, i l'estil de vida de la qual no tenia res a veure amb l'estil purità i encotillat de la gent que militava, per exemple, al Moviment Socialista de Catalunya: ni Pasqual Maragall ni Raimon Obiols mai en la seva vida no van posar els peus en un lloc com Bocaccio", ens va dir en certa ocasió l'editor Jorge Herralde, rememorant els anys de la seva agitada joventut, que van ser també els del començament de la seva fonamental editorial Anagrama.
Aquell món que va fer el niu a Barcelona entre mitjans de la dècada dels seixanta i els primers anys setanta, que va ser jocosament batejat per Joan de Sagarra com "la gauche divine"; aquells neoprofessionals que, tal vegada sense ser-ne conscients, estaven cridats a ser la influent intel·lectualitat de la Transició i la primera democràcia, van tenir les seves desfilades de moda, els seus cineastes, els seus editors, els seus arquitectes, les seves actrius i models; també els seus fotògrafs. I entre ells una, Colita, deixebla del gran Xavier Miserachs (tots dos comparteixen un d'aquells llibrets tan amens i aclaridors de la sèrie Converses a Barcelona, que editava l'Ajuntament de Barcelona fa uns quants anys), que es convertiria en la memòria viva d'un dels moments més interessants de la Barcelona de la segona part del segle XX.
Isabel Steva Hernández, in arte Colita (Barcelona, 1940), ha disparat la seva càmera per tots els racons de la seva ciutat natal, des dels llocs per on es movia el món dels flamencs dels anys seixanta (el seu Luces y sombras del flamenco la va mantenir enfeinada molt de temps entre 1963 i aquell 1975 en què va veure la llum), fins als cementiris, des de la tancada antifranquista de Montserrat (per treure les úniques fotografies que es conserven de l'esdeveniment va haver de pagar la llavors gens modesta suma de 5.000 pessetes de multa governativa) fins a mil llocs més. Però també va fotografiar la nit, aquells somnis en blanc i negre i en color brillant (ah!, aquelles muses, aquella Serena Vergano, aquella Romy, tan esplèndides, tan inaccessibles) que la meva generació, que era la que venia immediatament al darrere, degustava entre l'admiració llunyana i l'enveja corrosiva a les pàgines del Nuevo Fotogramas, a les il·lustracions de les columnes del Tele/eXpres, llavors el diari de moda .
Colita és la memòria viva, atenta i sempre perspicaç del seu temps. Ha completat el programa de qualsevol gran fotògraf: ser el notari mut, però molt expressiu, de la realitat. Però no es va limitar només a això: ella també va disfrutar d'aquella orgullosa rebel·lia de pijos, sí, però que treballava moltes hores abans de deixar-se caure per Bocaccio (quan va tancar el mític local d'Oriol Regàs, aquest en va regalar una de les cadires a Colita, que hi havia passat tantes hores: "Nena, te la has ganado", li va dir), per Ca la Mariona, pel pub anglès de Tuset, la mítica Tuset Street que va ser la resposta local al Carnaby Street del swinging London de l'època.
La fotògrafa ha cedit una part del patrimoni immens que ha estat la seva feina, i tots estem d'enhorabona. Les seves fotos de rodatge (Colita va ser foto fixa en moltes de les pel·lícules de l'anomenada Escola de Barcelona, de Jacinto Esteva, de Gonzalo Suárez, de Vicente Aranda), les seves feines per a Fotogramas, les seves fotografies d'actrius i actors són una part important de la nostra memòria col·lectiva. I, des d'ara, una mica més col·lectiva que abans.
Mirito Torreio és coautor, juntament amb Esteve Riambau, dels llibres La Escuela de Barcelona: el cine de la gauche divine i Temps era temps. El cinema de l'Escola de Barcelona i el seu entorn.
