Una fotògrafa al cinema

La possibilitat d'assistir al procés creatiu del cinema, que és una de les coses que més m'agraden del món". Aquesta és una de les màximes gratificacions que la fotògrafa Isabel Steva Hernández, molt més coneguda com a Colita, ha rebut del món del cine gràcies a la seva feina. Colita guarda una part de la memòria recent del cinema català. Ella s'ha ocupat de la foto fixa en molts rodatges, especialment, però de cap manera en exclusiva, dels vinculats a l'anomenada Escola de Barcelona, i a banda ha retratat actors, directors i tècnics en el seu estudi. El cinema, que la fascina com a espectadora, li ha reportat moltes satisfaccions i a més, ho diu sense cap mena de rubor, ha estat una bona font d'ingressos per poder finançar altres projectes més personals. Ara, la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya ha adquirit una bona part d'aquest fons. En total, 6.987 fotografies que conformen un bon àlbum de la indústria del cinema a Catalunya en les últimes dècades. "Crec que la Filmoteca és justament el lloc on ha de ser aquesta part de la meva feina", explica la fotògrafa.

"Em divertia moltíssim fent aquesta feina; em va permetre conèixer molta gent interessant"

"Quan fas foto fixa, de feina pròpiament dita en pots fer cinc o deu minuts al dia"

"Vicente Aranda i Jaime Camino són dos directors amb gran capacitat per contar històries"

Colita va arribar al món del cinema per casualitat i per amistat, un valor aquest últim que, segons explica, ha tingut una importància decisiva en la seva feina. "Vaig tenir la sort de trobar-me en un cercle molt ampli d'amics, professionals de diferents àmbits, que m'encarregaven moltes feines. Es pot dir que jo treballava per als meus amics, els clients van venir més tard", recorda amb agraïment. Així es va convertir en documentalista de la gauche divine, que entre d'altres àmbits va desenvolupar la seva creativitat en el món del cinema, sota l'etiqueta d'Escola de Barcelona. Al llarg d'aquests anys n'ha mantingut la memòria gràcies a un arxiu molt ben conservat i organitzat, amb imatges que ara ha revisat i retocat per cedir-les a la Filmoteca. "Per molt bon fotògraf que siguis, sense arxiu no ets res", reflexiona en veu alta.

L'amic que el va portar al seu primer rodatge va ser Paco Revés, que ho era també de Carmen Amaya. Revés li va encarregar que fes retrats dels personatges de Los Tarantos, que l'artista del flamenc estava filmant a les ordres de Francisco Rovira Beleta. "A mi em va semblar bé l'encàrrec perquè tenia afició a la fotografia. I després va resultar que als de l'equip de la pel·lícula els van agradar les meves imatges i em van dir que me'n volien comprar. Per a mi va ser una sorpresa, perquè m'havia divertit molt fent-ho. I em vaig plantejar que tal vegada podria viure de la fotografia".

Així doncs, aquella experiència gairebé casual la va convèncer que podia guanyar-se la vida en un terreny on ja havia fet un entrenament previ de la mà d'alguns col·legues, amb els quals acabaria ingressant en el quadre d'honor de la fotografia catalana: Xavier Miserachs i Oriol Maspons. Els va conèixer a finals dels cinquanta en tornar de París, on va estudiar Civilització Francesa durant un any. El 1961 va fer d'ajudant de laboratori de Miserachs. Amb el temps, els tres fotògrafs crearien una base de dades imprescindible sobre la Barcelona de les últimes dècades. I les imatges de Colita relacionades amb el cinema, tot i que només són una petita part del seu fons i una branca dels molts temes que ha desenvolupat, en són un bon exemple. "Pertanyo a una generació de fotògrafs que ha treballat en els àmbits més diversos. Això ens ha proporcionat molta versatilitat. En el meu cas, la fotografia de cinema és una de les coses que m'han donat de menjar, i també és una de les parts més desconegudes de la meva feina".

"Després de Los Tarantos Josep Maria Forn em va demanar que fes la foto fixa de La barca sin pescador (194). Jo tenia 23 anys i va ser la meva primera pel·lícula professional. A partir d'aquell moment em vaig afiliar al Sindicat Vertical del Cinema, un requisit imprescindible per poder treballar". La relació de directors i pel·lícules en què ha participat, bé ocupant-se de la foto fixa, bé per encàrrec d'alguna revista especialitzada, és molt extensa. "Però gairebé sempre s'ha tractat de cinema català o de cinema fet a Catalunya", precisa. En el fons ara cedit a la Filmoteca hi ha representats, entre d'altres, Jaime Camino - Los felices 60 (1963), Mañana será otro día (1966), Mi profesora particular, (1972)-; Jacinto Esteva -Después del diluvio (1968), Metamorfosis (1970)-; Gonzalo Suárez - Ditirambo, (1966), Morbo, (1971), Al diablo con amor, (1972)-; Bigas Luna -Tatuaje, (1976)-; Antoni Ribas -Paraules d'amor, (1968), La ciutat cremada, (1975)-; Ventura Pons -La rossa del bar, (1986), Puta misèria, (1989), El vicari d'Olot (1980)-; Vicente Aranda -El cadáver exquisito, (1968), Las crueles (1969)-; Pedro Lazaga -Cinco almohadas para una noche, 1973)-; Glauber Rocha -Cabezas cortadas, 1970)-; Pere Portabella -Miró l'altre, (1969)-; José Antonio de la Loma -Metralle ta Stein, (1974)- i el ja esmentat Rovira-Beleta, no només en aquell film iniciàtic sinó també en El amor brujo (1969).

Els títols són molts, com també la llista de personalitats vinculades a aquesta indústria que ha immortalitzat en moments diversos, en rodatges però també en festivals, sessions d'estudi o reunions informals d'amics. De Joan Manuel Serrat a Sílvia Munt, passant per Francisco Rabal, Serena Vergano, Ana Belén, Teresa Gimpera, Charo López, Johnny Depp, Kurt Russell o Val Kilmer, aquests són alguns dels professionals del mitjà que ha retratat. La mitomania cinèfila de Colita en destaca un per sobre de la resta: Orson Welles. El va conèixer durant el rodatge a Múrcia de Campanadas a medianoche, el 1964. "Em va dedicar cinc minuts a mi sola i això no té preu. Això sí que és per posar-ho al currículum", diu, encara amb una mica d'emoció a la veu.

"El que més recordo és que em divertia moltíssim fent aquesta feina. M'ho passava molt bé i, en general, em va permetre conèixer gent molt interessant". Colita disfrutava barrejant-se entre l'equip tècnic, on segons explica hi havia el millor ambient entre tot el personal de rodatge, i assegura que va aprendre moltes coses de persones com l'operador de càmera Juanito Amorós, el director de fotografia Fernando Arribas i el realitzador Jaime Camino. "Em van ensenyar moltes coses, especialment del treball amb la llum", recorda. I també va saber aviat que el rodatge d'una pel·lícula és una feina lenta, pesada, molt minuciosa, fet bàsicament de paciència, de saber esperar i de no tenir por als temps morts. "Quan fas foto fixa, el més normal és que, de feina pròpiament dita, en facis només cinc o deu minuts al dia. La resta del temps, si tens sort i l'equip és maco, fas relacions amb la gent. I si no, a llegir i esperar que s'acabi".

Aquesta posició privilegiada, d'estar al marge mirant-s'ho tot des de fora esperant el moment per intervenir, ha convertit Colita en testimoni de moltes situacions curioses i l'ha portat a viure nombroses anècdotes, de les quals ella en guarda una memòria ben acolorida. N'hi ha una que fa referència al rodatge de Justine, de Jesús Franco, adaptació de l'obra del Marqués de Sade protagonitzada per Romina Power i Klaus Kinski. "El director rodava diverses pel·lícules alhora, totes als Estudios Cinematográficos Balcázar, així que d'un moment per l'altre canviaves totalment de situació. De Justine en vam rodar dues versions, una per Espanya i una altra per Alemanya. Quan fèiem les escenes per aquesta segona adaptació, venia gent d'altres rodatges a veure les actrius lleugeres de roba". Un d'aquells voyeurs va caure des del seu mirador estratègic i es va trencar una cama. Als Balcázar, Colita va conèixer un dels seus grans amics, Terenci Moix, amb qui compartiria passió cinèfila fins a la mort de l'escriptor. "L'enyoro molt. Entre d'altres coses perquè ara no tinc amb qui parlar de cinema. Era fantàstic anar a casa seva, entrar dins la sala i posar-te davant d'aquella pantalla enorme que hi tenia".

En el món del cinema, Colita s'ha passejat per tota mena de produccions, des de les més estripades a les més intel·lectuals. Això sí, la mirada directa i franca amb què encara la vida i el talant sincer, desacomplexat a l'hora d'expressar-se, que la caracteritza, queden en evidència quan es tracta de valorar la qualitat i transcendència de la majoria de les pel·lícules en què ha treballat. "La veritat, no puc presumir d'haver participat en grans pel·lícules.

Però és que a Catalunya s'ha fet poca cosa en cinema, em costa recordar una gran pel·lícula catalana". I les seves paraules són especialment severes quan parla de l'Escola de Barcelona. "M'ho vaig passar molt bé amb ells, eren gent molt divertida. I en uns moments en què a Madrid es feia un cinema molt caspós i arrencava el destape, ells van voler emular la Nouvelle vague. El problema és que volien ser transcendentals i al cap del temps, i justament per això, el seu treball ha esdevingut pesat i en alguns moments fins i tot còmic. Vistes ara, són pel·lícules que em fan riure molt", assenyala. Això sí, creu que hi ha excepcions molt destacades, i elogia el treball dels realitzadors Vicente Aranda i Jaime Camino. "Són directors amb gran capacitat per contar històries que van fer bones pel·lícules des del començament. Amb el temps han demostrat que continuen vigents".

Tot i que de manera molt més espaiada que abans, Colita continua treballant de tant en tant en la foto fixa d'algun rodatge. Un dels més recents és Rojo sangre, (2004), dirigida pel jove realitzador Christian Molina, una pel·lícula homenatge a Paul Naschy, en la que l'actor (el veritable nom del qual és Jacinto Molina) adopta la personalitat d'alguns dels grans assassins de la història.

A pesar de tot el que el cine li ha ensenyat, a pesar que estima aquest món amb bogeria -"puc veure dues pel·lícules al dia, em gasto veritables fortunes en la compra de devedés"-, no s'ha plantejat mai iniciar-se en la realització. Creu que, en realitat, la fotografia i el cinema són dos móns que no tenen massa a veure. "Nosaltres transmetem un telegrama de la realitat, el de més impacte. El cine explica històries".