Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

La biblioteca de Pinochet

Coleccionismo y literatura

Yvette Sánchez

Càtedra

Madrid, 1999. 338 pàgines

The Cultures of Collecting

John Elsner y Roger Cardinal (eds.)

Reaktion Books

Londres, 1997. 312 pàgines

Discursos interrumpidos I (Historia y coleccionismo)

Walter Benjamin

Taurus

Madrid, 1973. pàgines 87-135

Els diaris del país publicaven, diumenge passat, la notícia que un jutge havia decretat que es requisés el fons bibliogràfic d'Augusto Pinochet per fer front a multes, provisions de fons i dipòsits de garantia. La notícia no tés res d'estrambòtic: si un home deu diners a causa de les malifetes que ha fet -la major part de les quals, paradoxalment, no es paguen ni amb tots els diners del món-, és lògic i de justícia que l'Estat li passi comptes. Han estat tassades les cases del dictador, el parc d'automòbils de luxe, el mobiliari estil imperial, victorià, i remordimiento (aquest, escau als dictadors), i també la biblioteca, entre més coses. Se suposa que després aquests béns seran subhastats, i llavors l'Estat recuperarà una part del que li deu l'energumen. Tot continua essent perfectament lògic i just.

Però hi havia una cosa, en les notícies que es van publicar als diaris d'aquí, que, per molt que ho lamentem, juga a favor de Pinochet i en contra de la persona que va fer les declaracions que comentem tot seguit: un dels empleats de la policia judicial que va fer un primer escandall de la biblioteca privada del sàtrapa, va comentar, en veure l'enorme abundància de llibres que hi havia (i, possiblement, sense haver-ne obert ni un, amanyagar-lo o olorar-lo): "Ni amb tres vides arribaria a llegir els llibres que té". Amb totes les excuses que són de rigor davant un cas tan peliagut com aquest, hem de manifestar que, pel que toca a aquest punt determinat, l'home que va fer aquest comentari demostra ser encara més analfabet que el dictador (si és que aquest ho és rotundament; criminal és altra cosa). Dir-li a un col·leccionista -i ara vos prec, com T.S. Eliot, que no penseu més en l'ésser putrefacte, sinó en termes generals i universals- que ha arreplegat més llibres dels que tindrà ocasió de llegir en una sola vida d'extensió mitjana (posem-hi setanta anys), és dir una barrabassada monumental: davant un argument així, a un se li desperta (i la reprimeix de seguida, és clar) fins i tot una certa compassió per un ésser abjecte.

Un col·leccionista, el més gran de tots els col·leccionistes imaginables, és aquell que acumula una sèrie d'objectes d'una sèrie determinada, generalment una de sola -llibres, però també xapes de begudes refrescants, faixes de cigars, segells, capsetes de llumins, nines romàntiques, tallapapers, estovalletes de paper, plomes estilogràfiques, ventalls, encenedors, clavecins i clavicordis, etcètera etcaetera- amb la bàsica intenció no tant de posseir, com d'arrenglerar i classificar, endreçar els uns al costat dels altres, un conjunt d'articles que, altrament, rodarien esparsos arreu arreu. El col·leccionista és un que, del continuum de la massa desgavellada d'objectes que hi ha pertot, n'extreu una sèrie que aspira a ser representativa, i el més completa possible, del conjunt universal de què forma part. En certa manera, allò que fa el col·leccionista no és un acte narcisista (aquests són els nou-rics: "Mireu el que tinc!", diuen gratant-se la panxa els fatxendes), no és un èmfasi posat en la singularitat del subjecte agent de la col·lecció, sinó un èmfasi i una singularització de l'objecte, en ell mateix. Per això la relació entre un col·lecionista i la seva col·lecció no arriba a ser, pròpiament parlant, de propietat (un bon col·leccionista no es ven mai ni un sol dels objectes que ha reunit, ni que es mori de gana; i, de fet, tots els col·lecionistes estan preocupats per assegurar el destí i la vida de la seva col·lecció, no els propis, que saben ineluctables i fatals), sinó de generositat, de caritat i tot: eleven un mer objecte a categoria subjectiva; tan subjectiva respecte a aquest humil i discret mitjancer que és l'home o la dona que col·lecciona, que fa venir esgarrifances: la personalitat del col·leccionista, parat davant la seva col·lecció, s'eclipsa en favor d'uns objectes reunits amb tota la paciència i tot l'amor del món: ell no val res, els objectes ho són tot, i el dia que es mori, dirà, ufanós, el proverbi tan estimat per aquesta noble raça: transiit classificando.

D'aquí que el famós llibreter assassí de Barcelona (text editat per Miquel i Planas el 1927; avui, en reedició de Josep Sarret, a Ed. Montesinos, Barcelona, 1991) matés un altre llibreter per aconseguir un llibre que creia únic al món: quan el llibreter assassí va assabentar-se que n'hi havia una altra còpia, llavors no va lamentar que el seu assassinat hagués estat debades; va lamentar que tenia a les mans un objecte que no podia assolir de cap manera l'absoluta singularitat que ell li desitjava. Una vegada, una dama parisenca, en veure la fabulosa col·lecció de llibres d'Anatole France, li va etzibar aquella pregunta absurda i ximple que tothom que tingui més de mil llibres a casa s'ha sentit dir alguna vegada: "¿I els ha llegits tots, estimat amic?". "Amiga -li va respondre Anatole France-, ¿vostè fa servir les 248 peces de la seva vaixella de Sèvres cada vegada que menja?".

Ergo: molt de respecte pels col·leccionistes. No es tracta si necessitaran dues, tres o cinquanta vides per llegir els seus llibres; ni tan sols es tracta de si en llegiran cap: es tracta del fet que tota col·lecció és una vida per ella mateixa, i dóna sentit a la vida, el màxim i mentre visqui, a l'amo quasi invisible de la col · lecció.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 16 de febrero de 2006

Más información

  • ELS VOSTRES CLÀSSICS