'Flâner' (2)

Deixem l'illa de la Cité i tornem a terra ferma pel pont d'Arcole. No sé per què, però aquestes illes del Sena, a vegades tinc la sensació que floten, que són com grans gavarres amarrades a les ribes pels ponts. Quan s'acaba l'ofici a Notre-Dame, és l'hora que obren el Beaubourg, és a dir, el centre Pompidou i, com que encara el matí és fred, pensem que anar-hi a passar una estona és una bona cosa. Només deixar, a la dreta, l'edifici imponent de l'Hôtel de Ville, a l'esquerra es veuen ja, per sobre les cobertes de les cases, els tubs de colors d'aquella baluerna que fa anys, quan la van estrenar, ens va semblar tan i tan moderna. Ara la veig una mica rudimentària, programàtica, un pèl matussera. No hi ha cap mena de cua i entrem. Volem donar un cop d'ull a l'exposició de Charlotte Perriand, la coneguda dissenyadora, col·laboradora de Le Corbusier i de Pierre Jeanneret. De fet, diuen, l'autèntica creadora d'aquella cèlebre chaise-longue basculant de pell de poltre i d'aquells sofàs i butaques de tub cromat amb grans coixins de cuiro que, reeditats aquests darrers anys i copiats cent mil vegades, qualifiquen despatxos i cases amb la seguretat del seu pedigree històric. L'exposició és gran, completa, ben muntada, plena de documents antics: fotografies, dibuixos, croquis, plànols. I mobles d'època que ajuden a veure el to dels originals que les reedicions han esbravat sovint. Diuen, sembla, que l'ego immens de Le Corbusier va xuclar bona part de l'obra de la Perriand per fer-se-la seva, però jo no m'ho acabo de creure. De fet, les obres de la Perriand fetes en col·laboració amb l'arquitecte són força millors, més potents, menys decoratives, que les que, després, va fer ella tota sola. Passa una mica com, toute proportion gardée, el que passa amb Jujol i Gaudí. Sempre hi ha qui, per restar mèrits als realment grans, s'empescava ves a saber quina mena de vampirismes. I amb això no estic dient que Jujol no sigui bo, ni la Perriand una dissenyadora plena d'interès. Obsessionada pels espais petits, per treure el màxim partit de la seva habitabilitat, l'exposició és plena de maquetes de refugis mínims, hàbilment aprofitats, com les cabines d'un barco. Badem lentament. Mirem les vitrines, ens aturem davant d'una pantalla on la Perriand, ja molt velleta, poc abans de morir, amb els cabells recollits dalt del cap en un monyet menut, parla i parla sobre la seva vida. Quan es va enregistrar l'entrevista tenia noranta anys i era un dels darrers testimonis d'aquell moviment modern esperançat, que creia en la dignitat humana, en la causa social, la condició obrera, l'habitació racional, l'esport. Tota l'exposició és un viatge a aquell intent de renovació fracassat, potser una mica ingenu, però, en definitiva, tremendament entendridor, del tot irrecuperable.

"Les obres de la Perriand fetes en col·laboració amb l'arquitecte són força millors, més potents"

Quan sortim de les sales de l'exposició, al nivell 6, el sol ja escalfa el matí del diumenge. M'aturo a mirar París, provo de situar els carrers, veig les cúpules dels Invàlids i de Montmartre. El disbarat de Les Halles. L'aire té una vibració metàl·lica i el cel, intensament blau, és dur com el lapislàtzuli. Baixem, sortim a l'esplanada i desfem el camí fet. Tornem cap a l'Ajuntament i, després, per la rue François-Miron, ens dirigim cap a Saint Paul i cap a la place des Vosges. Fa el dia just per anar-hi. A la rue François Miron hi ha l'hôtel de Beauvais, que no és pas un hotel, sinó un palau, un de tants palaus que hi ha escampats pel Marais. Té un pati amb una falsa perspectiva i, al segon pis, pel novembre de 1763, hi van residir els Mozart, quan Wolfgang tenia set anys i va tenir un gran èxit a Versalles, però Madame de Pompadour no li va fer cap petó quan l'hi van presentar i al nen li va saber molt de greu. Per la rue de Saint Antoine, anem en direcció a la Bastille i, per la rue de Birague, trenquem a l'esquerra i ja tenim davant le Pavillon du Roi, amb la seva gran mansarda i les xemeneies i les dues arcades que donen a la plaça. A través dels arcs ja es veu la clapa de sol sobre la gespa de la plaça, ara en repòs hivernal, com diuen uns cartellets, i se sent, a mesura que t'hi acostes, una petita orquestra de corda que, sota els porxos, toca les estacions de Vivaldi. Entrem a la plaça més bonica de París, som al cor del Marais.