Danys col·laterals

Diumenge passat el 30 minuts, de TV-3, va presentar un document esfereïdor: el reportatge Malsons de l'Iraq, un treball de la cadena de televisió suïssa TSR que va guanyar l'últim premi Actual Internacional. La peça retrata -a través dels testimonis de dos excombatents de l'exèrcit d'Estats Units a la zona del conflicte i dels pares d'un tercer, que es va suïcidar un any després de ser llicenciat- els terribles efectes psicològics de la guerra en els soldats, més enllà de les seves conseqüències letals i de la degradació física. Ja són més de 2.200 els morts del bàndol nord-americà i al voltant de 20.000 els ferits.

Malsons de l'Iraq segueix un plantejament clàssic: les declaracions dels entrevistats s'il·lustren amb imatges d'arxiu del conflicte bèl·lic, directament o tangencialment relacionades amb els brutals records que conserven, i amb alguns moments, poquíssims, de la seva vida quotidiana ara. Els protagonistes, filmats en primer pla -de vegades, primeríssim-, per accentuar el to de confessió, aboquen les tremendes experiències. Segurament com ho continuen fent a la consulta del psiquiatre.

Els seus relats són el fil conductor del reportatge: des de les motivacions que els van portar a allistar-se -econòmiques en dos dels casos, l'absoluta convicció patriòtica en el cas de Jimmy Massey- fins a l'angoixa progressiva, que va portar Jeff Lucey a penjar-se. Només tenia 23 anys.

El clímax de Malsons de l'Iraq es produeix quan Joshua Key, soldador en atur i pare de quatre criatures, i Jimmy Massey descriuen com van arribar a la conclusió que estaven participant en una barbàrie. Key va anar a l'Iraq com a efectiu d'assalt a contracor -ell s'havia reclutat com a operari de construcció de ponts-, però va començar a desmuntar-se de debò quan, en un cont rol a la carretera, van disparar contra els ocupants d'un cotxe que els va semblar que no s'aturaria. En comprovar que a l'interior hi viatjaven un pare i el seu fill petit, morts a l'acte arran dels trets rebuts, va quedar esgarrifat. D'armes o explosius, al vehicle, ni rastre. Tanmateix, el que el va enfonsar va ser la visió d'una escena bestial: la d'uns soldats nord-americans jugant a futbol amb els caps d'iraquians decapitats moments abans. Va aprofitar un permís per fugir d'aquella bogeria. Se'n va anar a casa i va desertar. Ara és un pròfug que viu a Canadà.

La primera vegada que Massey va participar en un tiroteig a l' Iraq va sentir que allò era "millor que el sexe o que qualsevol droga que hagués pres mai". Ben aviat, però, va tenir la impressió que tot plegat era molt estrany. Va ser en una situació semblant a la descrita per Key en l'episodi del control. Després de metrallar un automòbil, es va trobar cara a cara amb el conductor, l'únic supervivent, demanant-li, amb el rostre desencaixat, perquè havia assassinat el seu germà. Al cotxe, de nou, ni armes ni explosius. "Aleshores em vaig començar a preguntar: '¿Què està passant?", explica. I va concloure que a l'Iraq estaven cometent "un genocidi". Va dimitir.

Especialment colpidora, per la sinceritat que destil·la, és la intervenció final de Kevin Lucey. El pare del jove que es va suïcidar admet, amb ulls plorosos, que després de la mort del seu fill resava perquè a l'Iraq es descobrissin armes de destrucció massiva. "És molt dur perdre un fill, però encara ho és més perdre'l per l'engany o la ignorància", es turmenta.

Malsons de l'Iraq té un valor documental enorme. Però, en el pla periodístic, malauradament, el reportatge coixeja: falta el contrast, del que mai no es pot prescindir per obvi que sigui.