El desconcert del traductor de poesia

Josep Maria Jaumà és des de fa anys professor de literatura anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona i, al mateix temps, un excel·lent traductor al català de poesia. El 1986 va publicar 30 poemes de Philip Larkin amb el títol d'Aquí, a la desapareguda editorial Llibres del Mall. Cinc anys després, el 1991, va treure una trentena de poemes de Robert Graves, D'amor (Edicions 62), i més recentment ha traduït Robert Frost, Thomas Hardy i W. B. Yeats, tot i que les versions que ha fet d'aquest últim encara no s'han publicat. Jaumà, traductor exigent i vocacional, es manifesta sorprès i desconcertat pel fet que les editorials s'interessen cada vegada menys per la poesia traduïda. "¿Com ens podem permetre el luxe de no traduir els poetes més imprescindibles?", es pregunta. "Ja fa molts anys, quan estudiava Filologia Anglesa, vaig pensar que era una pena que hi haguessin alguns grans poetes en llengua anglesa que no podíem llegir en català", explica a la seva casa de Sant Cugat. "Un exemple clar era Robert Graves, que llavors vivia a Deià (Mallorca). ¿Com podia ser que ningú hagués traduït la seva poesia?, em preguntava. Ell va ser l'espurna que va fer que m'hi dediqués. I el mateix pensava de grans poetes com John Donne, que m'agradaria traduir algun dia, o Philip Larkin. D'aquest vaig traduir uns quants poemes i els vaig publicar als anys vuitanta a la desapareguda revista Quaderns Crema. Després, Llibres del Mall va publicar el llibre Aquí. Es va vendre bé, però l'editorial va plegar poc després i ningú els ha volgut reeditar. No ho entenc. Ho he ofert a les editorials més importants i em diuen coses com ara: 'De poetes n'hi ha molts, en tenim una llista molt llarga...'. Per mi és un misteri que no es publiqui Larkin en català".

Jaumà recorda que tradicionalment, a partir dels anys vint i trenta, hi ha hagut bones traduccions en català de poesia, però constata que les editorials ara no semblen estar-hi interessades. "Marià Manent va traduir una desena de poemes de Yeats i jo recordo que fa anys, quan era estudiant, en vaig llegir tres o quatre que m'han acompanyat tota la vida", diu. "Encara ara els puc recitar de memòria", diu, i ho fa. "Crec que és fantàstic que el lector català pugui llegir bones traduccions i no una ombra aproximada. Per desgràcia, tothom que sap una mica d'anglès s'hi atreveix, i no és això. Traduir poesia és sobretot copsar la música, intentar reproduir el ritme de l'original. S'ha d'aconseguir un efecte harmònic i no quedar-se només amb el contingut".

"No ens podem permetre el luxe d'ignorar els poetes clàssics", insisteix Jaumà. "La poesia catalana els ha ignorat en els últims anys i noto que fins i tot els que han volgut imitar Larkin no l'han entès bé. Parlen de la poesia de l'experiència i es creuen que n'hi ha prou amb posar anècdotes i coses més o menys col·loquials als poemes. I no. Larkin és molt més que això: hi ha una tensió, un ritme, una passió molt colpidora. És una llàstima, però no han fet cas de la gent que ho ha predicat, com Arthur Terry, que era amic seu".

Opina Jaumà que les editorials d'avui estan molt pendents del màrqueting, i fins i tot ho troba normal, però no entén com no es tradueixen alguns grans clàssics que queden pendents. Un exemple el té en l'última traducció que ha fet, una antologia de 50 poemes de Yeats, guardonada als premis de l'Ajuntament de Tarragona el 2004. L'editor que l'havia de publicar, però, no només no ho ha fet, sinó que ni s'ha molestat a contestar les cartes i els e-mails del traductor. "Fa un any i tres mesos i la resposta és zero", diu, desconcertat. "Ara, afortunadament, l'Ajuntament ha contactat amb una altra editorial, però no puc entendre el desinterès de l'editor anterior".

La Universitat, a parer de Jaumà, també està fallant en aquest aspecte, ja que no exerceix el paper de far que li tocaria. "Tothom va massa de bòlit a les facultats", diu, "tothom està pendent de publicar treballs, d'anar a congressos i de rebre subvencions. Hem creat una cultura al servei de la burocràcia, però penso que la Universitat hauria de ser més reflexiva. Els alumnes, per altra banda, tenen poc interès per la poesia. Hi ha un petit grupet d'alumnes molt bons, però són potser un 10%. El 90% restant no hi té cap interès. Són a la universitat com podrien ser al bar de la cantonada. El problema és que baixes el nivell per mirar de motivar-los i no pesques ni als uns ni als altres".

Quan se'l pregunta per què no tradueix prosa, respon: "La prosa és molt més difícil que la poesia. Aquesta t'ho dona tot pautat i el que ha de fer el traductor és jugar en un tauler d'escacs. La prosa és més difícil, ja que t'has d'inventar el tauler. El problema és que tothom s'hi atreveix i surten uns nyaps de consideració. Em consta que hi ha alguns mal traductors que quan no ho entenen, s'ho inventen. Amb els anys s'ha millorat, però continua havent-hi unes traduccions molt dolentes, fins i tot d'autors importants, com ara George Steiner".

"Ja que les editorials no ho fan", acaba Jaumà, "les institucions haurien de fomentar que no ens quedéssim sense les traduccions d'aquells autors que encara que siguin contemporanis ja podem considerar uns clàssics. Són, al cap i a la fi, els ingredients bàsics, el pa i la sal. No dic que s'hagi de traduir tot, però segur que els clàssics sí. Jo m'hi dedico des de fa anys i m'apassiona fer-ho, però com a negoci és fatal. Ara estic traduint més poemes de Robert Graves, que publicarà una editorial mallorquina, Salobre. Me'ls han encarregat perquè volen publicar una antologia que es vendrà a la casa-museu de Deià, però la norma per desgràcia no és aquesta".