L'autenticitat del músic urbà
Davant dels excessos del nacionalisme romàntic i l'enorme influència wagneriana que van dominar el món musical a Catalunya al darrer quart de segle XIX i els primers anys del XX, el Noucentisme va oposar-hi moderació, mirant, d'alguna manera, al classicisme. Ordre, claredat, equilibri, transparència, contenció, economia de mitjans i reivindicació de mediterraneïtat van ser els trets més significatius del Noucentisme musical, seguint l'ideal propugnat per Eugeni d'Ors, que entre el 1910 i el 1930 va tenir en els compositors Joan Lamote de Grignon (1872-1949), Jaume Pahissa (1880 -1969) i Eduard Toldrà (1895- 1962) els seus representants més significatius.
Tot i que per data de naixement no li tocaria, Joan Lamote es considerat noucentista perquè representa l'home amb voluntat de renovar el panorama musical de l'època. Va fundar l'Orquestra Simfònica de Barcelona el 1910 i va posar les bases de la direcció d'orquestra a Catalunya. Com a director es va prodigar per Europa i Espanya i va aconseguir renom; en la seva faceta de compositor va escriure ambicioses obres simfòniques i va ser el director del Conservatori del Liceu del 1917 al 1936. La seva posició li va permetre contribuir decisivament en el desenvolupament de la creació musical a Catalunya.
El primer músic, però, a obtenir la patent de noucentista, just el 14 de març de 1906, pràcticament des del mateix moment en què Eugeni d'Ors encunya el terme a través de les seves glosses publicades a La Veu de Catalunya, va ser Jaume Pahissa, l'obra del qual està més propera, segons alguns musicòlegs, al període modernista que al noucentista. Pahissa és el músic urbà, fill d'artistes, universitari, intel·lectual, obert, amb iniciativa i que sovinteja els cercles artístics i literaris. "Un artista antiregional", el defineix Ors, qui a través del músic, amb qui va establir una forta amistat, va dibuixar, segons ell mateix, el seu primer retrat d'home noucentista.
Les obres simfòniques de Pahissa i la seva ambició van destacar a la primera dècada del segle XX en un món musical on prevalien les partitures vocals i de cambra. Va crear un sistema de composició propi anomenat intertonalisme, que va desenvolupar en obres simfòniques com ara Nit de somni (1919), Sinfonietta (1920) i Suite intertonal (1926), que era alhora una aproximació i un qüestionament dels nous corrents experimentals de composició centreeuropeus. A partir de la dècada de 1930 es va dedicar també a la docència al Conservatori del Liceu, del qual va ser catedràtic d'Estètica i Cultura general, i a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, on va ensenyar Harmonia i Composició i va exercir, també, de sotsdirector de la institució. Després de la Guerra Civil es va exiliar a Argentina, on va continuar la seva tasca docent.
Si, per cultura i tarannà, Pahissa serveix a Eugeni D'Ors per definir el model d'home noucentista, Eduard Toldrà és el compositor urbà que, conscient de l'època a la qual pertany, fa la música que correspon a la societat de la qual forma part. La seva activitat com a compositor es centra entre el 1921 i el 1936 i des d'una formació netament romàntica, amb Lluís Millet i Antoni Nicolau, construeix, amb el matís que li aporta l'amistat amb alguns dels més destacats escriptors noucentistes i la seva ferma autoexigència, una personalitat musical singular, alliberada de lligams amb el passat i de vel·leïtats experimentals. Lliure de tendències, la música de Toldrà és expressió genuïna d'autenticitat, espontaneïtat i frescor. Les virtuts noucentistes de la claredat, transparència, equilibri, contenció expressiva i mediterraneïtat són presents en les seves partitures que, sense ser gairebé mai descriptives, sovint necessiten de l'estímul literari, fins i tot en formes aparentment tan abstractes com el quartet en Vistes al mar (1921). L'obra cabdal de Toldrà i cim del Noucentisme musical és l'òpera El giravolt de maig (1928), una versió del Somni d'una nit d'estiu passada pel sedàs noucentista per Josep Carner, qui, tocant de peus a terra, com cal a l'època, suprimeix herois i follets en bastir el llibret. Amb el cicle de cançons La rosa als llavis (1935), el compositor deixa entreveure un petit gir en el seu estil; gir que mai va arribar a desenvolupar, primer pel parèntesi que va supòsar la Guerra Civil, i després per la seva plena dedicació a la direcció d'orquestra, al front de l'Orquestra Municipal de Barcelona, i a la docència.
