Una història europea

L'atzar de la lluita

Simona Skrabec

Afers

Catarroja, 2005. 272 pàgines

L'atzar de la lluita és un llibre insòlit dins el panorama de l'assaig escrit en català, tant pel tema com per l'ambició intel·lectual que destil·la. L'autora analitza el significat d'un concepte, el d'Europa central, tot relacionant-lo amb els avatars dels territoris que aquest concepte inclou i de la gent que els ha viscuts. Ens trobem amb una mena d'arqueologia del saber -les referències a Foucault són constants i oportunes- aplicada a un cas ben espinós, que té molt en compte els advertiments de Benjamin i Nietzsche. Com ens recorda el primer, "no hi ha cap document de la cultura que no siga alhora un document de la barbàrie". Seguint el segon, l'autora confia que conèixer la complexitat d'aquesta part d'Europa contribuirà a fer que aprenguem a estimar-la.

Un dels problemes del concepte d'Europa central és la vaguetat dels seus límits. Fa anys, Karl Sinnhuber es va entretenir a examinar-ne 16 definicions diferents i l'única part d'Europa que no incloïa cap de les 16 és la Península Ibèrica (la qual cosa no deixa de ser inquietant). Simona Skrabec (Ljubljana, 1968) no pretén tampoc delimitar-la d'una manera estricta, però entenem que per ella Europa central és un mosaic de territoris que corren del Bàltic a l'Adriàtic, on xocaren el germanisme i el paneslavisme. És una àrea que coincideix bastant amb els països d'alfabet llatí i cultura occidental que en 1945 van caure al costat soviètic del teló d'acer. El que els caracteritza és la seua varietat i la presència concomitant d'identitats que s'exclouen o complementen en un mateix espai.

Simona Skrabec encerta a acostar-se a aquesta àrea sense exclusions prèvies, posant èmfasi en els llocs. Com diu molt bé, "la història d'un poble sempre pot silenciar millor els moments foscos que no pas la història d'un espai". També analitza l'evolució dels termes que examina. La bibliografia sobre Europa central va créixer a l'inici del segle XX, quan l'Alemanya guillermina volia convertir aquests territoris en el seu pati de darrere. A partir de 1945, en canvi, Europa central es va transformar en una reivindicació dels pobles de cultura occidental sotmesos a l'imperi soviètic, que així recordaven els seus lligams històrics amb les parts d'Europa més afortunades. Era l'època en què molts txecs anaven a Bratislava per poder veure, de lluny, les inaccessibles llums de Viena. Amb la caiguda de la URSS, el concepte viurà noves vicissituds, i Skrabec alerta que cal no convertir-lo en una barrera. Hem de ser conscients que Europa és un continent "on cap fractura física no és prou gran com per impedir la comunicació entre tots els seus pobles".

Un dels aspectes més valuosos d'aquest llibre és l'ús que fa de la literatura com a reveladora de tensions. Al llarg del text trobem comentaris valuosos sobre un arc amplíssim d'escriptors: Kafka, Hrabal, Bernhard, Kis, Milosz, Jancar, Kocbek, Roth, Magris, etcètera. Aquest llibre incita a conèixer millor moltes literatures. Tot i que l'intent d'enquadrar-les dins d'un sol marc és descarrerat, perquè cadascuna té una tradició peculiar sòlida -cosa que l'autora subratlla amb reiteració-, l'anàlisi de Skrabec permet entreveure fecunds punts en comú.

Un problema que dificulta la lectura de L'atzar de la lluita és la tendència de l'autora a les digressions. Amb tot, sovint serveixen per il·luminar punts importants. Així, no és sobrer que se'ns il·lustre sobre les dificultats d'entendre les obres d'art provinents d'una cultura aliena, quan la incapacitat d'admetre diverses perspectives és un dels impulsors dels nacionalismes excloents. També és oportuna, i actual, l'anàlisi sobre el trencament de Iugoslàvia. Crec que Skrabec té raó quan diagnostica que Iugoslàvia es va ensorrar "a causa de la incapacitat de formular en algunes parts de l'Estat un discurs que fes compatible la identitat nacional amb la tolerància i el reconeixement de les altres nacions i identitats". En canvi, les pàgines sobre la marxa voluntària dels parlants d'alemany de la regió de Kocevje no serveixen com a il·lustració, en microcosmos, d'un dels grans èxodes de la història europea. L'expulsió de milions de persones de Silèsia, Prússia oriental, els Sudets, etcètera, és una tragèdia irreversible. Vista des d'un angle eslau, algú pot pensar que resol un problema. Des del punt de vista de l'espai i la gent, n'ha creat d'altres. La coexistència, finalment, s'ha abolit, i la pietat que destil·len les pàgines finals de Jo he servit al rei d'Anglaterra, de Hrabal o El doctor Hanemann, de Stefan Chwin està justificada.

En resum, ens trobem amb un llibre complex i dens com els territoris de què parla, que examina amb brillantor, intel·ligència i apassionament una sèrie de qüestions que, com a europeus (sí, també nosaltres), no ens poden deixar indiferents.