Artesania

El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix l'artesania com a "producció d'objectes fets a mà" i també com a "producció d'obres decoratives amb pretensions artístiques fetes a mà i amb repetició de peces". Deixem a banda la imprecisió del "decoratives" i, sobretot, això de les "pretensions artístiques" que no deixa de ser un judici d'intencions una mica pejoratiu, i quedem-nos amb allò que realment és indispensable: que els objectes que mereixen el nom d'artesans siguin fets a mà i repetits, amb les lleugeres variacions que la manualitat sempre hi introdueix. L'artesania, per tant, defuig l'obra única i exalça el treball manual.

La nostra vida cada vegada més monòtona i reglamentada, les nostres ciutats i costums cada vegada més iguals, els nostres objectes, produïts en enormes quantitats per màquines incansables, han fet que els urbanites més civilitzats descobrissin els objectes artesans i hi admiressin la personalitat dels pobles que els produeixen. Ja fa anys que es va posar de moda la ceràmica popular i la gent progre d'aquest país corria les Espanyes a la caça dels objectes autèntics. Càntirs, tines, dolls, olles i cassoles omplien els darreres dels 2CV que trotaven per les polsoses carreteretes secundàries castellanes o andaluses. I ara són els viatges exòtics els que omplen de trofeus les prestatgeries de les llars progressives, les prestatgeries que abans eren d'obra i ara són de vidre o d'alumini. Descobrir, anant pel món, aquestes manifestacions de l'autenticitat humana, aquell cabàs trenat japonès, aquell capell de Tailàndia, aquella carbassa decorada camerunesa, aquell motlle de mantega sami, no deixa de ser una patent de la nostra sensibilitat oberta i del nostre indubtable bon gust. I una bandera alhora del nostre multiculturalisme i de la nostra crítica de l'adotzenament de la vida quotidiana d'aquests verals.

"El tants-caps-tants-barrets definitori de la nostra societat es manifesta aquí de forma esclatant"

Tot això m'ha fet pensar la interessant exposició Artesania i societat, tan eficaç i elegantment muntada per Blai Puig a la seu d'Artesania Catalunya, al seu local del carrer dels Banys Nous, número 11. Blai Puig ha tingut la idea de demanar a diverses persones d'aquest país, d'oficis i edats diferents, un objecte d'artesania que tinguessin a casa o que els agradés especialment, i que en justifiquessin l'elecció. Això dóna una significativa visió de com entén la societat civil catalana això de l'artesania en aquests començaments de segle. I el resultat és que, com en gairebé tot a Catalunya, la diversitat d'idees i d'opcions és extraordinària. El tants-caps-tants-barrets definitori de la nostra societat es manifesta aquí de forma esclatant. Des de qui entén com a artesania una obra de Frederic Amat, de Montserrat Mainar, de Madola, de J.M. Pericas, de Torres Clavé o de Torres-García, tot i que en elles el que hi és important és la idea artística més que no pas la seva realització manual, fins a qui veu com a obra artesana, pel fet de ser antiga, una peça tan industrial com és una màquina de cosir. O com ho pot ser una ampolla d'Anís del Mono, que de manual no en té res, però que, en canvi, ha assumit una càrrega d'entranyable familiaritat i un pedigree de noblesa pel fet d'haver estat un objecte repetidament citat pels pintors cubistes. El concepte d'artesania s'ha començat a ampliar a les peces industrials del predisseny connotades de bon gust o d'eficàcia, com si aquestes peces no pertanyessin ja de totes totes a això que anomenem disseny industrial.

A part de la visió del concepte d'artesania que té en aquest moment la societat civil barcelonina, Blai Puig ens proposa una visió històrica dels canvis estilístics i conceptuals del país amb l'exhibició de la copoteca del FAD. Es tracta d'una interessant col·lecció de copes -copes per beure, no trofeus- realitzades, una per any, per orfebres i artistes des del 1917 fins avui, amb el parèntesi de la Guerra Civil. Els millors orfebres catalans, els Masriera, Valentí, Sunyer, Capdevila, Serrahima, Bisbe, etcètera han fet copes amb metalls nobles cisellats. A partir dels setanta, els artistes convidats han maldat per ser originals, oblidant alguns el concepte de copa i proposant fins i tot algun objecte aberrant. L'a-veure-qui-és-més-guapo -no podia ser d'altra manera- també ha entrat a la copoteca del FAD.