1906

Celebrem aquest any que comença el centenari de l'inici del Noucentisme, aquell moviment cultural i polític que es va plantejar situar Catalunya en el concert de les nacions civilitzades d'Europa. Ja n'hi havia prou de desmanegaments modernistes, de deliqüescències formals, d'improvisacions. Amb el segle XX naixia una generació d'artistes que tenia una noble ambició: poder ser com els artistes europeus i alhora ser decididament catalans d'una Catalunya moderna, culta, ordenada i ben travada socialment. Volien desruralitzar els costums i urbanitzar-los. Volien dotar el país d'una articulació política i cultural eficaç... Bé, tot això els historiadors han convingut que va començar el 1906. I és que el 1906 Eugeni d'Ors, el que havia de ser el verbalitzador del moviment, el que s'havia d'autoconstituir Pantarca, el regidor de tot, va iniciar, ja des del primer de gener, la seva col·laboració diària a La Veu de Catalunya, aquella columna insistent i educadora que dia rere dia predicava la feina ben feta, la santa continuïtat, l'arbitrarisme. Que demanava biblioteques i museus, instituts i laboratoris. Que informava del que passava a França i a Alemanya. Que maldava per convertir l'anècdota en categoria. Des del seu Glosari, Xènius, que així signava, lluità per imposar a Catalunya allò que ell considerava el més revolucionari que es podia fer a aquest país: tenir bon gust. És clar que el bon gust el decidia ell, però, malgrat tot, el seu Glosari va tenir una importància cabdal. També el 1906, el jove poeta Josep Carner va publicar Els fruits saborosos, llibre que es considera que marca una inflexió en la poesia catalana, que la trasllada de cop del Modernise al Noucentisme. És clar que les coses no són pas tan senzilles. Les formes necessiten temps per acoblar-se a les idees. Aquest llibre, però, encara carregat de ganga simbolista, connecta amb la moda arcàdica europea. Matisse i companyia descobreixen aquests anys el Mediterrani. Moréas, el poeta, parla de l'École Romane i Maillol dóna forma a una dona rotunda que bateja amb el nom del nostre mar. També el 1906 un amic de Carner, el poeta i arquitecte Rafael Masó, acaba la carrera i decideix instal·larse a Girona. Carner l'hi recrimina, li insisteix que és a Barcelona que hi falta gent com ell. L'arquitectura, a Barcelona, dominada pel geni esclafador de Gaudí, necessitava un jove modern que "amb quatre llistonets" sabés fer, "com un dolç alemany", un interior domèstic modern, confortable, senzill i de bon gust. Però Masó va triar Girona i la burgesia barcelonina es va quedar sense aquelles cases admirables que l'arquitecte va bastir a Girona, Olot, Anglès o Sant Feliu de Guíxols.

"El jove Carner va publicar 'Els fruits sabrosos', llibre que marca una inflexió en la poesia catalana"

També el 1906, un capellà mallorquí de casa bona, mossèn Miquel Costa i Llobera, propietari de finques amb cales, pinedes i espadats, va publicar Horacianes. Mossèn Costa no tenia res a veure amb el Noucentisme però el seu classicisme, la seva preocupació per la puresa formal, la seva visió amb ulls cristians d'un paisatge ple de ressonàncies paganes, van ser considerades un model pels joves continentals que aspiraven precisament a això: a llegir amb l'ordre de la moral cristiana una terra naturalment inclinada a les blaneses sensuals del paganisme. No pas en va, un dels educadors d'aquests joves noucentistes va ser el doctor Torras i Bages, un penedesenc destinat a ser bisbe de Vic.

També el 1906, Enric Prat de la Riba, que havia de ser el primer president de la Mancomunitat, va publicar La Nacionalitat Catalana, on posa les bases d'una Catalunya entesa com a nació, com a "determinació unitària d'uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum". Prat de la Riba propugnava una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que tant podia ser monàrquic com republicà. Dins d'aquest ordre de coses, 1906 és també l'any de Solidaritat Catalana, un moviment de front catalanista que agrupà totes les forces polítiques catalanes excepte els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista.

I també el 1906 és l'any del Congrés Internacional de la Llengua catalana, inici del moviment que portà a la modernització de la llengua i a les normes fabrianes...