Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

Peixos sense bicicleta

MARIA ANTÒNIA SALVÀ I CARMELINA SÀNCHEZ-CUTILLAS

Tant la producció literària de Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) com la de Carmelina Sànchez-Cutillas (Madrid, 1927) no és extensa. Maria Antònia Salvà, que formava part de l'escola mallorquina de principis del segle XX, publicà sis llibres de poesia entre els anys 1910 i 1952; Josep Carner en féu una tria en una antologia que es publicà el 1957, un any abans de la seva mort. Carmelina Sànchez-Cutillas va escriure quatre llibres de poesia en plena efervescència de l'anomenat realisme social, entre 1964 i 1980, moviment al qual se l'adscrigué tot i el seu extraordinari i rar llibre de poemes en prosa Els jeroglífics i la pedra de Roseta, que va sortir a la llum el 1976, un any abans que es publiqués el primer llibre de Maria Mercè Marçal, Cau de llunes, que qui sap si l'havia llegida anteriorment, donada la sorprenent coincidència de temes i fins i tot de motius entre totes dues.

Vivim en una cultura literària egocèntrica catalana, només estem atents al nostre melic

De Maria Antònia Salvà allò que enamora és la seva extraordinària facilitat per agafar el tema poètic menys líric, o fins i tot el més rebregat i repetit, i saber aixecar el text fins a la confecció d'un altíssim alè poètic, sense caure en el tòpic; amb una destresa i habilitats sorprenents. Poemes com "Poesia", "Els Talaiots" o Excursió de Lluneta del Pagès, el seu darrer llibre, en són bona mostra. La poesia de la Salvà sempre es mou en una emotivitat plàcida, on hi té cabuda aquesta pau íntima tan buscada pels gurus del nostre segle. A l'altre extrem d'aquesta emotivitat, Carmelina Sànchez-Cutillas basteix una poètica també basada en els elements d'una quotidianitat, si bé ciutadana, on l'angoixa, la tristesa, el silenci, la lenta prostració del poble valencià, la submissió de la dona i el reclam de la llibertat en són els temes principals; tot exceptuant-ne el seu increïble llibre de prosa poètica, on abandona tota realitat per tal de parlar de l'amor vist com a força, motor i gairebé religió, més enllà de tota cultura. Els jeroglífics i la Pedra de Roseta, un dels millors llibres de poema en prosa del segle XX, no obstant, no va trobar cabuda en aquella antologia anomenada Tenebra blanca -que esdevé sense ella Tenebra grisa.

Tot sospesant els casos de la baleàrica Maria Antònia Salvà, a qui la voluminosa història de la literatura catalana no dedica ni uns fulls escadussers per fer, si ja no un estudi merescudíssim, una aproximació descriptiva; o el de la valenciana Carmelina Sànchez-Cutillas, el desconeixement de la qual arriba fins i tot al mateix nom, no puc deixar de pensar que vivim en una cultura literària egocèntrica catalana, en la qual només estem atents al propi melic i que, sovint, reclamem una atenció i una complicitat que nosaltres mateixos no som capaços de dispensar. Més enllà d'aquesta primera apreciació; la segona incorre ja en un masclisme historicista literari que s'arrossega des dels temps de la maricastanya, això és exactament des del segle XIX ençà. I quan dos autors (i uso aquesta paraula en un sentit totalment neutre) de l'alçada literària de Salvà o de Sànchez-Cutillas no posseeixen, no dic ja la projecció que d'altres autors més mediocres i contemporanis a elles aconsegueixen sense altre esforç que el que els atorgà la causalitat en el sexe, sinó que només aconsegueixen l'interès justet i adequat (i això si tenen molta sort) a la seva qualitat literària; em ve al cap aquella frase tan encertada que diu que una escriptora sense un crític literari deu ser com un peix sense una bicicleta.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 5 de enero de 2006

Más información

  • La pedrera perduda dels clàssics