Manolo Hugué

Tinc a les mans, calent encara, aquest magnífic regal de Reis que és l' Àlbum Manolo Hugué que han confegit Artur Ramon i Jaume Vallcorba i que ha editat esplèndidament aquest darrer. I el primer encert de tots, un cop decidits a publicar-lo, és haver-lo titulat com ho han fet. Perquè Manolo, així, tot sol, sense el cognom, és el personatge i l'àlbum es decanta, sense obviar-lo, per l'escultor. Josep Pla, que va escriure el meravellós i inoblidable Vida de Manolo contada per ell mateix , llibre imprescindible, va contribuir, segurament sense voler-ho, a la construcció d'aquest personatge bohemi, faceciós, divertit, en què els catalans l'han fixat als seus imaginaris. Això els que encara saben de qui es tracta. L'artista, el gran artista, un dels més grans escultors del segle XX, pocs el coneixen, excepte uns pocs fidels "que estimen per damunt de tot la seva obra", per dir-ho amb la frase exacta d'Artur Ramon i Jaume Vallcorba al pròleg d'aquest àlbum. L'àlbum, excel.lentment dissenyat i imprès, com és habitual a Quaderns Crema, està organitzat com ho han d'estar els àlbums, cronològicament. I està dividit en sis parts que corresponen a sis etapes diferenciades de la vida de l'artista: Barcelona (1888-1901), París (1901-1910), Primera estada a Ceret (1910-1914), El parèntesi de la Gran Guerra (1914-1919), Segona estada a Ceret (1919-1927) i Caldes de Montbui (1927-1945). I en cada capítol, fotografies de llocs, de persones i d'obres, altres documents, i una antologia de textos d'autors contemporanis de l'escultor van narrant una història de l'home i de l'obra, de l'home que construeix una obra. Una obra única, intensa, que cada vegada es revela més poderosa dins la història de l'art del segle XX. I això malgrat la petitesa de les dimensions de les peces, malgrat la seva temàtica tradicional, malgrat la presència de la ganga temporal en els seus pretextos, malgrat passar, seguint les palpitacions del temps, com deia Eugeni d'Ors, del mediterraneisme al realisme, del popularisme al decorativisme, dels toreros i les manoles a la imatge del Bon Pastor de la postguerra montserratina. Aquesta ganga, però, no enterboleix mai en la seva escultura la cerca de l'essencial. La seva visió sap integrar-la per fer de les seves obres peces de la seva contemporaneïtat i alhora pertanyents a la veritat perdurable. Miraculós Manolo Hugué que va saber trobar la síntesi perfecta de la carn i la geometria.

"Una obra única, intensa, que cada vegada es revela més poderosa dins la història de l'art del segle XX"

Geometria que, en la seva dosi justa, desvela la sacralitat de la carn. Diu Josep Pla que un dia Manolo li va confiar el següent: "Una revista alemanya digué una vegada, comparant la meva obra amb la de Maillol, que tot i essent la meva obra tan vivent com la del meu gran amic de Banyuls (el que prova tot passant que jo respecto la realitat) es sentia en el que jo faig una cosa religiosa, una cosa de fe, de creient. Aquestes paraules són el més gran elogi que s'ha fet mai de la meva escultura, el més profund que probablement se'n pot fer. Si arribés a ésser veritat que s'hi sent tot això! Car el que caracteritza el gran art és quelcom d'imponderable que no té res a veure amb el realisme, alguna cosa que et fa sentir el més enllà, l'eternitat, quelcom semblant al sentiment religiós, si vols, el que sigui. És igual". El bromista Manolo, el pagesot malgirbat, el de la "mirada de fura sempre a l'aguait", com diu d'ell Fernande Olivier, aspira a ser un artista del sagrat. I la veritat és que aconsegueix gairebé sempre convocar alguna cosa que Maillol, sempre un punt tocat per l'acadèmia, no aconseguirà sinó rares vegades: aquesta "presència real" que trasmuda la carn, i qui diu la carn diu l'anècdota, i en fa motiu de transcendència. Miraculós Manolo, sorprenent Manolo. És bonic d'adonar-se com els contemporanis de l'escultor saben veure les característiques d'aquesta escultura, de llegir, en els fragments hàbilment escollits d'aquesta antologia de textos, com va ser entesa. Hi ha fragments de Pla, evidentment, però també d'Apollinaire, de Fernande Olivier, d'André Salmon, de Pascal Pia, del seu marxant Kahnweiler i, és clar, de Joan Sacs, de Junoy, de Romà Jori, de Rafael Benet, d'Eugeni d'Ors, Carles Riba i d'altres. L'àlbum conté també una útil i intencionada cronologia confegida per Vinyet Panyella.