Talla 36

El 33 va emetre divendres passat, dins d'aquesta impagable finestra per l'obra de joves documentalistes que és Taller.doc, la peça NarciSOS, mereixedora no fa gaire del Premi Actual Catalunya d'enguany, que atorga des de fa 15 anys la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. El guardó -que, a més de recompensar els nous valors de l'audiovisual català, reconeix el millor reportatge internacional de l'any- es va instituir el 19 de juny de 1990 en memòria de Lluís Diumaró, Josep Ylla-Català i Joan Fornell, reporters de l'equip del programa de TV-3 Actual que van perdre la vida en un accident de trànsit a Alemanya, mentre treballaven en una de les entregues de l'espai. En la darrera edició l'Actual Catalunya ha premiat doncs el notable treball de dos emergents, reporters de la Televisió de Manresa, Núria Sala, de 23 anys, i Dani Sala, de 26, i, de pas, l'encomiable propòsit de NarciSOS: fer un toc d'atenció sobre el terrible drama de l'anorèxia.

El documental parteix d'una història personal, la de la mateixa autora, que va patir anorèxia entre els 15 i els 18 anys i, per tant, està extremadament sensibilitzada pel que fa a aquest terrible trastorn. Tanmateix, el fil conductor abandona molt aviat el to introspectiu -això l'aparta del documental terapèutic, una de les tendències televisives que va analitzar la darrera edició del festival Miniput- i va guanyant terreny el reportatge periodístic. Sense prescindir, però, de les pinzellades d'autor, com la música -el Forever young, de Rod Stewart, que enceta el documental, per exemple, ja és tota una declaració d'intencions del missatge-, les breus seqüències on la Núria Sala escenifica, en silenci, actituds i estats d'ànim provocats per la malaltia, o les sàvies intervencions d'una senyora de 86 anys, Montserrat Argelich, le s opinions de la qual, sempre contràries a l'excessiva primesa i als mitjans que s'utilitzen per aconseguir-la, certifiquen que es tracta d'una moda social molt nova.

NarciSOS reflexiona, a través de nombrosos experts i testimonis, sobre el cànon estètic actual, que sintetitza la talla femenina 36 com a molt, i a propòsit de la pressió social que existeix per mantenir-lo. Fa la impressió que els reporters -curiosament cap dels dos té formació universitària com a periodista: la Núria Sala és llicenciada en Belles Arts i el Dani Sala, diplomat en Ciències Empresarials- no han volgut deixar ni una escletxa oberta. I, malgrat treballar per una televisió local, han actuat desacomplexadament i no s'han estat de buscar les declaracions de reconeguts especialistes, com el psiquiatre Josep Toro -que fa un retrat precís de les malaltes d'anorèxia o bulímia: "noies amb certa tendència a l'ansietat social i sobretot excessivament perfeccionistes"- i la doctora en psicologia Mercè Rosich.

Però, els autors, fugint de la morbositat, que sempre és d'agrair, no es limiten a donar veu als experts en desordres alimentaris sinó que situen davant la càmera a tota una nòmina d'implicats en la fal.lera del físic perfecte, que són un munt. Com la Laia, que ha superat l'anorèxia -"els miralls són molt cruels; a mi, m'han fet molt de mal"-, i a la mare -"és molt dur; jo he hagut de deixar de treballar"-; a una dona que ha passat pel quiròfan del cirurgià estètic -"gràcies al meu físic no he pagat mai cap multa, ni me n'han posat cap"-; a una altra que s'ha sotmès a una reducció d'estómac; a un addicte a la gimnàstica -"em fa mandra llevar-me per anar a la Universitat, però no per anar al gimnàs"- i a la seva mare -"jo li dic que és un obsessiu"-; a una model, a una esteticista i a un empresari de fitness.