Quixots

La Biblioteca de Catalunya ha decidit encendre la traca final de l'Any del Llibre i la Lectura amb una magnífica exposició dedicada a mostrar al públic els Quixots que guarda al seu riquíssim fons cervantí, bàsicament gràcies a la donació d'un col.leccionista, el senyor Isidre Bonsoms i Sicart, que, el 1914, en vistes al tercer centenari de la mort del seu autor, el 1616, va cedir a la Biblioteca la seva fastuosa collita d'edicions del famós llibre de Cervantes. En aquells moments es va dir que era la millor col.lecció cervantina del món. Jo, com comprendran, això no ho sé, però sí que sé que l'exposició de la BC és enlluernadora. I no ho dic fent broma de la llança de neó que sosté un Don Quixot gegantí que campa sobre la paret del fons de la sala, una llança que sembla sortida directament de La guerra de les galàxies i que és la nota moderna del muntatge, una mica barroc i escolar, que Lluís Pau s'ha empescat per a l'ocasió, en una de les austeres sales gòtiques de l'antic "hospital de los pobres" com remarca Joana Escobedo, l'eficaç comissària, fent-nos veure que la metàfora hospitalària que Cervantes fa dir a Don Quixot aplicada a la ciutat de Barcelona té un fonament ben real en aquest edifici que ara hostatja la història impresa completa d'aquesta ficció. Així el lloc de l'exposició ajuda a embullar encara més la madeixa entre literatura i vida que vertebra les pàgines d'aquest llibre famós. He dit que el muntatge era escolar perquè Lluís Pau ha disposat la majoria de les vitrines que guarden els llibres en forma de pupitre, amb uns bancs per seure-hi i mirar descansadament. Es veu que Lluís Pau no ha pogut oblidar l'obligatorietat de lectura del clàssic de Cervantes a les escoles i ha volgut recordar-nos les hores de tedi i de llenguatge incomprensible a què vam ser obligats de nens i que, en molts casos, com ara el meu, van convertir el Quixot en il.legible per a sempre més. Sobre aquestes vitrines, hi ha fotografies de portades, marques d'impressors, gravats d'il.lustració, etcètera, que, degudament ampliades, ajuden a veure allò que, en petit, però amb l'impagable qualitat de l'original, podem veure imprès en els llibres.

"Joana Escobedo em fa notar com les edicions barcelonines sempre són innovadores"

La història comença, és clar, amb la primera edició madrilenya, feta "con privilegio" per Juan de la Cuesta, el 1605. A la portada no hi ha encara cap il.lustració que representi la iconografia clàssica de la parella protagonista, sinó la marca de l'editor amb el falcó i el lleó i la llegenda bíblica " spero lucem post tenebras " que Don Quixot citarà en un moment de l'obra, barrejant altra vegada el lema ben real de l'editor del llibre que narra les seves aventures amb la història fictícia i amb la mateixa ficció d'ell mateix. Un pas més en l'embolica que fa fort de la novel.la, que barreja llibres amb realitat, falsos autors amb una falsa traducció, i que fa tan feliços als estudiosos. Les edicions continuen, tant les espanyoles com les estrangeres, i no serà fins a l'anglesa del 1617 que no apareix la primera representació del cavaller i l'escuder, amb un molí de vent, només un, al fons. Don Quixot no és encara tot pell i os, llarg i prim, ni Sancho un gras desmesurat. De fet, aquest gravat va ser plagiat per l'editor francès del 1639, i allà, Sancho és un tipus desnerit i el seu senyor molt més corpulent que no pas ell. A l'edició alemanya del 1648, en canvi, Sancho ja apareix gras i rabassut, en plena batalla amb els molins. ¿Podria ser que Sancho degués la seva imatge a la cervesa? És divertit anar mirant amb calma aquestes coses, anar veient com el mite es va consolidant, com les edicions se succeeixen. Joana Escobedo, que gentilment m'acompanya en la visita, em fa notar com les edicions barcelonines sempre són innovadores. Així la primera vegada que s'imprimeixen les dues parts juntes, formant una sola història, és a Barcelona. I la primera edició "de butxaca" que es fa del Quixot, en quatre volums, és també barcelonina, del 1755, feta per Joan Jolis, amb unes xilografies precioses. És divertit veure com les il.lustracions van evolucionant fins a les clàssiques de Doré i a les modernes de Dalí i de Saura; és divertit veure els llibres que llegia Don Quixot; és divertit veure el Quixot d'Avellaneda...

Vagin a seure una estona als pupitres de Lluís Pau. S'ho passaran pipa.