Cadàvers exquisits
Ja fa gairebé una dècada que els responsables de Trípodos, publicació de la Facultat de Ciències de la Comunicació Ramon Llull, editen semestralment en format de llibre una amalgama d'articles especialitzats al voltant d'un o de diversos temes, com ara aquest darrer, "Els intel.lectuals a l'edat de la comunicació i l'espectacle", en què uns quants professors i professionals dels mitjans de comunicació no necessàriament vinculats a la universitat privada catalana reflexionen sobre l'auge, l'evolució i l'agonia o la vigència de la figura de l'intel.lectual en les nostres societats.
La revista va sorgir el 1996 amb la idea d'informar sobre l'actualitat de l'esfera de la comunicació fins a esdevenir un aparador dels treballs de recerca d'estudiosos de diversa procedència. Més enllà de la temàtica general que encapçala cada número, també reserva un espai per a temes específics -el periodisme radiofònic, el màrqueting polític i el videoclip, per exemple, en aquest darrer-, a articles d'opinió i a ressenyes o comentaris crítics sobre llibres. La filosofia de la publicació és tan receptiva a tota mena d'opinions que s'hi poden trobar discrepàncies d'un article a l'altre, però no a l'estil canalla o de comèdia dels odis públics entre contrincants que s'airegen en diaris i televisions, sinó de manera més impersonal i refinada, més civilitzada i amanida de citacions cultes. El primer i més llarg i documentat dels articles, de Jordi Busquet i Jaume Risquete, "Del filòsof com a intel.lectual a l'intel.lectual mediàtic", és un repàs al paper dels intel.lectuals des del popularitzat cas Dreyfus, ençà i enllà, en què es constata amb dades que la desaparició de la figura del personatge imbuït d'autoritat moral no permet parlar sinó d'una ampliació en l'àmbit dels creadors i divulgadors d'opinió que inclou de tot, des del científic, el polític i el periodista fins a l'actor i l'artista de varietats, la qual cosa ha provocat la protesta irada i el relatiu retrocés dels tradicionals mantenidors d'aquesta mena de rol.
Que l'intel.lectual com a especialista, ideòleg i erudit no ha desaparegut ho confirmen les moltes tribunes públiques instituïdes, vinculades a interessos privats i a missatges polítics i comercials compartits, en què el rigor professional, la pluralitat d'opinions i el dret a la discrepància formen part d'unes línies editorials específiques. En són mostra la reivindicació que fa Albert Sáez del periodista com a intel.lectual que ha d'interpretar realitats immediates, la defensa de la perfecció moral no gregària de Ferran Toutain i la descripció de Francesc-Marc Álvaro de les oportunitats i els servilismes que comporta l'exercici realista de l'opinió als mitjans. El que sembla que tendeixi a desaparèixer és l'intel.lectual com a denunciant d'una injustícia específica o com a defensor d'una causa vinculada a la pobresa i a la marginació, com ara el Jan Karski que evoca Francesc Torralba en comentar els reptes i els perills dels pensadors catòlics d'avui. D'aquesta desaparició en són tan responsables els programadors com els receptors dels mitjans de comunicació, i és un estat de coses que correspon a l'ara i aquí de la cultura i la societat. Més que la mort dels intel.lectuals, el que han perdut és la notorietat. I es fa difícil valorar en quina mesura n'hem sortit afavorits o perjudicats.
