Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
BULEVAR

La persistència de la pintura

L'iconoclasta moviment dadà, entre les dècades de 1910 i 1920, ha acabat per ser un dels corrents que més transcendència ha tingut a la segona meitat del segle XX. La revisió iniciada a mitjan anys seixanta, propiciada pel naixent art conceptual, encara no ha cessat i n'és una bona prova la gran antològica que actualment es pot visitar al Centre Georges Pompidou de París, que té un èxit esclatant. Molts dadà proclamaven la mort de la pintura, tot i que en realitat continuaven practicant-la, ni que fos de forma poc reverent com Francis Picabia. Potser l'únic que la va deixar enrere del tot va ser Marcel Duchamp, i amb la seva renúncia acabaria per convertir-se d'una forma paradoxal en un dels artistes més mitificats de l'art contemporani. Però la pintura moderna ha anat fent, desplegant amb calma o amb picabaralles el llegat de les primeres avantguardes inclosa l'escomesa dadà; cap al final de la dècada de 1960 tornava a rebre atzagaiades però va sobreviure estoicament; quinze o vint anys després es renovava amb força, i encara avui continua revifant-se, per aquí i per allà, malgrat la poderosa febre de les instal.lacions neoconceptuals i la del videoart que l'estalona, amb qui ha de compartir el protagonisme.

Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923), que no fa molt va celebrar una retrospectiva de gravats a Artgràfic, exposa pintura a Joan Prats. Ràfols als seus inicis va partir d'una figuració mig picassiana, mig matissiana, mig expressionista, que és la que proliferava a Catalunya entre alguns moderns a mitjan segle passat, i poc a poc i amb bona lletra va abraçar l'abstracció, tal com farien tants altres pintors de la seva època, i en aquest camí lent i segur va assolir una personalitat pròpia que faria escola. La potent invasió del pop art per sort no el va afectar massa -com a altres pintors de la colla- i va anar seguint l'obra d'alguns abstractes nord-americans ja consolidats, apropant-se a pintors hispànics instal.lats a Nova York com Esteban Vicente o, en menys grau, José Guerrero. L'exposició actual segurament no és la millor que hagi celebrat, però mostra com als seus 83 anys Ràfols continua enfrontant-se amb els grans formats i manté el domini de l'obra quan s'inspira directament en el paisatge i la natura morta.

José Manuel Broto (Saragossa, 1949), instal.lat durant anys a Barcelona, no es va pronunciar amb els artistes conceptuals coetanis i, a contracorrent, es va situar al costat de la tela i els colors; una dècada després, es convertiria en un dels precedents més clars del retorn a la pintura, i va ser llavors quan va conrear èxit i reconeixement. Broto des de fa temps viu a París i ha restat fidel a la seva opció primera. Carles Taché ens mostra el seu treball més nou. A l'obra actual, Broto ha defugit els fons treballats que tant l'havien caracteritzat per fer-los completament llisos i mats; la pinzellada és controlada fins a l'extrem i té alguna cosa de la grafia hipnòtica de Hans Hartung, el gendre de Juli Gonzàlez. És una pintura impecable amb un gran domini de l'ofici. Alguns papers són memorables, i també certes teles com ara Mineral, però l'obra mestra és sens dubte Un mar, la tela gran, intensa i crepuscular que presideix el fons de la galeria.

Santiago Serrano (Toledo, 1942) també pertany a la generació que va apostar fort per la pintura i és un artista que, com Broto, ha seguit molt fidel als seus inicis, en aquest cas l'abstracció de caire geomètric; les polides Sombras de humo que presenta a Miguel Marcos ho demostren prou bé. Es tracta d'una sèrie de radicals díptics de gran format, de fons monocroms subtilment patinats, com si fossin robes tenyides, amb la presència de línies, angles i orles de quadrats que posen de manifest la nuesa d'aquesta pintura, difícil de reproduir, dedicada a la contemplació silenciosa.

Mirco Marchelli (Novi Ligure, 1963) va néixer quan els nord-americans Robert Rauschemberg i Jasper Johns arremetien contra l'expressionisme abstracte, l'un amb collages de teixits i objectes, i l'altre amb provocadores banderes pintades a l'encàustica, i això no deixa de ser un handicap que arrossega damunt seu el pintor italià. Marchelli fa una obra elegant que juga molt amb les pàtines i amb la utilització de teixits vells i és igualment deutora de les celebrades composicions de l'irlandès Sean Scully. L'editor Miquel Alzueta presenta per primera vegada aquest artista a la bonica galeria que acaba d'obrir a la Riera de Sant Miquel, entre la Diagonal i el capdamunt del passeig de Gràcia, no confondre's amb la Baixada de Sant Miquel a Ciutat Vella, ni amb el carrer de Sant Miquel a la Barceloneta.

Ràfols Casamada

Galeria Joan Prats

Rambla de Catalunya, 54,

Barcelona. Fins al 13

de gener de 2006

José Manuel Broto

Galeria Carles Taché

Consell de Cent, 290,

Barcelona. Fins al 12

de gener de 2006

Santiago Serrano

Sombras de humo

Galeria Miguel Marcos

Jonqueres, 10, Barcelona.

Fins al 31 de desembre

Mirco Marchelli

Galeria Miquel Alzueta

Riera de Sant Miquel, 34,

Barcelona. Fins al 10

de desembre

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de diciembre de 2005