Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
COMPOSICIONS DE LLOC

La Puríssima

És curiós que la festa de la Puríssima no hagi caigut encara del calendari de les celebracions civils, sobretot quan ho han fet festes de la categoria teològica, diguem-ho així, del Dijous Sant i del Corpus. No sé si és cosa de l'església catòlica en general o del cos d'infanteria o de la conferència episcopal espanyola, o de tot plegat alhora. El cas és que la Puríssima es manté forta com una roca en aquests començaments de mes i ara encara reforçada per aquest invent de la festa constitucional que ha convertit la primera setmana de desembre en un aqüeducte vacacional prenadalenc d'esquí i despeses anticipades. ¿A qui se li acut, essent el 8 una festa sembla que intocable, instaurar una altra festa, també sembla que intocable, el dia 6? ¿És que els pares de la Constitució no podien haver-ho previst i haver-la signat el dia 8, i així reunir totes les celebracions, la constitucional, la militar i la religiosa en una sola i immensa festa i tothom content? Sembla que no. Abans caurà Nadal i Sant Esteve, abans caurà el dia de Reis, que és, després de Divendres Sant i de les dues Pasqües -que per sort sempre són en diumenge-, la més important de les festes litúrgiques catòliques, que no pas aquest dia de la Puríssima fermament instal.lat i ampliat gairebé a tota una setmana.

"I la meva àvia Domingueta travessava el carrer i feia el 'pedido' torronenc per les festes que venien"

Feia fred, sempre, quan érem petits, aquest dia, i sempre un anticicló previsor assegurava aquells cels rutilants que, en caure la tarda, deixaven la llum sospesa una estona sobre la carena de muntanyes que tanquen per ponent la plana de Girona, des del Montseny a Rocacorba, amb el Canigó nevat traient el cap en segon terme. Venus brillava com un diamant i els gironins devots es proposaven fer-li la competència instal.lant lluminàries als balcons, guarnits amb domassos. La nit de la Puríssima era això. Joan Maragall ho explica molt bé al seu poema. I l'endemà, que sempre feia sol, un sol que enlluernava, era el moment de la pompa religiosa i militar. Capellans disfressats amb blondes emmidonades i casulles i dalmàtiques i capes pluvials de seda blau cel, color litúrgic només aquest dia, per especial privilegi de Roma a les Espanyes. Seda blau cel i caqui pelfut dels uniformes de la infanteria, cuiros cirats amb greix i negre de fum i soldats rapats, amb guants de cotó blanc, i els que feien més de metre setanta, llavors altíssims, amb cordons de seda sobre el pit i eines cromades a l'esquena, serres, pales i destrals, que desfilaven davant de tot: eren els gastadors. Soldats i seminaristes, tots amb els clatells pelats i el sol que els escalfava tendrament i feia llampeguejar la imatge tota de plata de la Puríssima que treien a prendre l'aire a la plaça dels Apòstols, muntada en un baiard folrat de vellut blau, quatre diaques refets vestits amb albes impol.lutes. La nit de la Puríssima era privada, personal, lírica, contemplativa. El dia de la festa era tot pompa i circumstància, encens i banda militar, festa èpica i dogmàtica, defensada per una eternament fidel infanteria. La Puríssima era la porta de Nadal. S'instal.lava davant de casa, a l'entrada de can Bruguera, ja uns dies abans, la xixonera, com li dèiem. Muntava amb uns cavallets i uns taulons, que cobria amb llençols blanquíssims, la seva parada de torrons i confits. I la meva àvia Domingueta, amb el monyo acabat de fer per la pentinadora -llavors les senyores tenien pentinadora a domicili-, amb l'abric de pell negre, travessava el carrer i feia el pedido torronenc per les festes que venien. El torró de Xixona i el d'Alacant n'eren la base. Després, el de massapà, amb els trossos de fruita confitada incrustats a la barra com una marqueteria de pedres dures. I ja com a caprici per llaminers -la meva àvia Domingueta n'era extraordinàriament- el torró de neu, tot sucre que s'esmicolava. La torna eren les garapinyades i els confits, pinyons i ametlles marcona revestits de blanc que el dia de Nadal apareixien com per miracle entre els encenalls de fusta del bressol del Nen Jesús, aquella imatge d'Olot de guix, amb la maneta alçada que beneïa, els ulls de vidre de xaiet i uns raigs de llautó clavats a la closca.

La Puríssima era la primera festa de Nadal. Tastàvem els primers torrons i començàvem a remenar escaiola i baietes per fer les muntanyes del pessebre.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de diciembre de 2005