Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLETRES

Del llibre al plat

Santi Santamaria publica 55 receptes inspirades en la literatura catalana

La idea té el seu suc: es tractava de rastrejar les referències culinàries que apareixen en uns quants llibres de la literatura catalana, des de Verdaguer fins a Teixidor, i mirar de fer-ne unes receptes. El resultat és el llibre il.lustrat Santi Santamaria, entre llibres i fogons, publicat per Edicions Galerada. En ell hi trobem, a més de les receptes d'un tres estrelles , les fotos de Joan Llenas, un pròleg de Vicenç Villatoro i la reproducció dels fragments dels llibres implicats. Tot plegat, un bon maridatge (paraula de moda en gastronomia) entre cuina i literatura.

Un cop servit el llibre, el més normal és fullejar-lo a la recerca de les estranyes connexions entre escriptors i plats. De Verdaguer, per exemple, en surten unes maduixes i gerds amb granissat de menta, perquè al seu poema Canigó explica que va anar a collir fruits del bosc: "cada gerd era un carboncle, cada maduixa un robí". De Terra baixa d'Àngel Guimerà en podia haver sortit el famós llop del Manelic, però el resultat, culinàriament parlant, és molt millor: gigot de cabrit amb bolets. D' Els sots feréstecs de Raimon Casellas en surt una tòfona al caliu amb cansalada; de Josep Pla, un sofregit; d'Espriu, un fricandó, i de Joan F. Mira, un allipebre.

Tot plegat fa la impressió que està agafat bastant amb pinces, però com que el resultat és bo, la cosa ja va bé. En algun cas, com el de Carles Riba, s'ha anat a buscar una traducció, la de l' Odissea , per justificar unes costelles de xai a la brasa. Carner s'ha traduït en un mel i mató amb ametlles; J.V. Foix, en uns verats amb pebrots a la brasa, i Vinyoli, en una teula de vainilla amb fruita seca.

El més curiós de tots els autors és Francesc Trabal, que a la novel.la Temperatura, publicada el 1947 a l'exili, escriu: "Volen adoptar una alimentació basada en les mongetes i en els comprimits vitamínics. La forma serà la de la mongeta. I la substància serà, a voluntat, amb el gust que es desitgi. Ho entens, Anna? Voldràs salmó, i menjaràs mongetes amb gust de salmó. T'agradaria menjar anyell, i unes altres mongetes et donaran la mateixa satisfacció que si mengessis una costella d'anyell i la beixamel. Pensaràs en la crema d'ostres, i sense ostres tindràs la crema amb el mateix gust". El resultat proposat per Santi Santamaria és una crema de mongetes amb lletons i llagostins cruixents, però el futurisme culinari de Trabal fa pensar més aviat en els plats resultants de l'experimentació de Ferran Adrià, com ara la sferificació que produeix el genial caviar de poma.

"Aquest és un llibre de compromís", va afirmar Santi Santamaria a la presentació que se'n va fer al seu restaurant El Racó de Can Fabes. "Reescriure el que és la cuina popular catalana, relligada amb el món literari, no és fàcil per a un cuiner. El projecte és molt suggerent i pot donar una bona qualitat de menjar. Amb aquest llibre podem constatar que tenim memòria, ja que a través dels autors catalans recupera plats de la cuina tradicional", va continuar Santamaria, que fa poc ha publicat també el llibre Palabra de cocinero a Salsa Books.

Vicenç Villatoro, per la seva banda, va observar que quan els escriptors fan servir imatges del món culinari és en general per evocar el món de la infantesa o el dels plaers. "Sovint, en la literatura, el menjar és el motor dels records", va afegir. "L'exemple més tòpic és la magdalena de Proust, que a Primera història d'Esther, de Salvador Espriu, es transforma en un fricandó. Per altra banda, en un dels grans llibres de la literatura catalana, El que hem menjat [reeditat ara per Destino amb les fotografies de Català-Roca i un pròleg de Santamaria], Pla no escriu sobre cuina, si no sobre ell mateix i sobre un jardí d'infància amenaçat, a punt de perdre's".

Tot plegat fa de bon sentir, de bon llegir i de bon menjar, però un té la sensació que dels autors triats en podrien haver sortit plats molt diferents. De Pla, per exemple, en podria sortir una carta ben completa de cuina tradicional, i de Víctor Català un tractat de cuina. El que compta, però, és que el resultat val la pena. No seria mala idea, de cara al futur, plantejar-se els plats que poden sortir dels autors anteriors a Verdaguer.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de diciembre de 2005