Els animals i la moral

No hi ha dubte que Joan Fuster, tants anys després d'haver desaparegut -no tan discretament com a ell li hauria agradat- encara pot proporcionar moltes sorpreses. Els volums de la seua correspondència que van apareixent sota la direcció d'Antoni Furió n'ofereixen sempre. Com ho fa el rescat d'articles seus, relegats fins ara a les col.leccions de les hemeroteques -ara mateix, el que aplega les seues col.laboracions a EL PAÍS. O la publicació d'estudis i comentaris sobre la seua obra, com les conferències que presenten cada any, a Sueca, les Jornades Joan Fuster, la tercera de les quals s'ha celebrat fa unes poques setmanes, com sempre amb una notable afluència d'estudiants. Moltes d'aquestes iniciatives tenen l'origen en la Càtedra Joan Fuster, de la Universitat de València, adscrita a l'Institut de Filologia Valenciana. I en el procés de preparar-ne una de les que hi ha en marxa -una exposició sobre els arxius de l'escriptor- s'ha trobat un recull inèdit d'aforismes, Bestiari, que acaba d'eixir a les llibreries com un bell obsequi nadalenc.

Es tracta d'un llibre divertit i enginyós, que es conserva en un estadi molt avançat de redacció, en què només alguns textos haurien experimentat variacions o haurien estat completats, si l'autor n'hagués tingut temps. Això no és obstacle perquè el lector hi trobe una mostra ben desplegada i clara del millor Fuster, sarcàstic, agut i brillant. I la descoberta és més important si es considera que, molt probablement, l'elaboració del llibre, no datat, deu correspondre a l'última etapa de l'assagista, aquella en què molts volien donar-lo ja per finiquitat i s'afanyaven a cantar-li les absoltes. Es pot creure, a la vista d'aquests aforismes, que s'enganyaven sorollosament. En la soledat de la seua casa, en algun moment que encara no es pot indicar amb exactitud, degué divertir-se amb el projecte d'un nou llibre. I ho feia amb el propòsit evident de construir un conjunt travat i unitari, com una galeria en què els animals prenen el protagonisme per adoptar actituds o tenir opinions que en la realitat són exclusives dels humans.

Era la vella i acreditada fórmula de les faules, que tant de rendiment han donat en la literatura occidental, ja des dels clàssics, i en què ni tan sols es pretenia amagar uns objectius didàctics i moralitzadors. Si pensem que ja en el llibre bíblic del Gènesi s'atribueix a una serp bona part de la causa dels nostres mals, ja es pot veure que la cosa ve de lluny. En tota mena de cultures, els animals han estat considerats com a símbols, transmissors d'algun missatge religiós que calia interpretar per obrar rectament.

I, en aquest llibre, Fuster reprenia, capgirant-la, alguna parcel.la d'aquesta tradició. Els bestiaris tenen una llarga història que arranca d'un text grec compost probablement a Alexandria en el segle II de l'era cristiana, traduït després a diverses llengües i que reprengué amb força deu segles més tard a diversos països europeus, on aparegueren tractats en què, com en aquell Physiologus inicial, es descrivien animals reals o fantàstics i es pretenia extraure dels seus hàbits i formes de vida conseqüències moralitzadores per als humans. La pretensió s'allargà després en altre tipus d'escrits també de finalitats didàctiques, com ara els apòlegs i les faules, en un continuum que arriba a les lectures escolars del nostre àmbit fins a mitjan segle passat, com a mínim (i, fora de la literatura, encara ha tingut una altra forma de pervivència en els còmics i els dibuixos animats del cine o de la televisió). Isop, La Fontaine, Iriarte, Samaniego i altres escriptors ben coneguts conrearen el gènere faulístic. Com ho féu, amb una finalitat política ben definida, George Orwell en La rebel.lió dels animals. En la literatura catalana, a banda els antics exemples que seguien el cànon originari, recollits i estudiats per Saverio Panunzio el 1963, i d'altres que hagen pogut ser editats després per altres erudits, alguns autors del segle XX -Josep Carner, Joan Oliver- van adaptar el model amb finalitats distintes tot fent dels animals protagonistes d'escrits seus.

Amb aquest llibre, Fuster retornava a una pràctica literària que li era coneguda i estimada, en què se sentia segur i que no li exigia esforços dilatats. Fins al punt que la sèrie d'aforismes sembla escrita sense gaires interrupcions.

El 1960, en les ratlles que encapçalaven la primera edició de Judicis finals -la darrera, el 2003, va ser iniciativa de la Càtedra Joan Fuster-, l'autor assenyalava que els "papers -exactament, paperets-" que hi col.leccionava eren "minses escorrialles o notes marginals a d'altres escrits més extensos". Set anys més tard, en reunir-los amb d'altres sota el títol Consells, proverbis i insolències, recordava en la introducció que Nietzsche era "una màquina de fer aforismes molt eficient" i com aquella fórmula literària es podia resseguir en els moralistes francesos, Chamfort o La Rochefoucauld, per passar després a una línia en què s'inserien Jean Rostand, Paul Valéry o Jules Renard. De si mateix afirmava que l'havia atret des dels seus "anys de criatura", tal com la presentava un bloc-calendari que se succeïa cada any a sa casa, El Mensajero del Corazón de Jesús. Eren una ració quotidiana de "pensament" que així entrava als domicilis de moltes famílies catòliques, com la seua. I Fuster en va captar les possibilitats, de tal manera que, com afirmaria, "la rutina dels aforismes" acabà fent-se-li entranyable. "Si més no", deia, "a temporades. I no arribo a superar-la".

No costa, per tant, de suposar que el feix d'octavetes que conforma l'original del llibre va néixer en moments en què aquesta rutina devia reaparèixer, tal vegada com una distracció enmig de tasques avorrides i obligades, aquelles que l'escriptor havia d'emprendre quasi cada dia, " pro panem lucrando ", segons la fórmula que solia utilitzar per referir-s'hi. Ara, en mantenir aquell hàbit literari, Fuster creuà la fórmula aforística amb les possibilitats de caricatura en què tan fèrtils s'havien mostrat els bestiaris i les faules.

I amb èxit. Hi ha, en aquestes pàgines, com en bona part de les de Fuster, un cert ús -en aquesta avinentesa, jocós- de les referències cultes: un vers del poema "L'après-midi d'un faune", de Mallarmé, una frase de l'òpera Orfeo ed Euridice, de Gluck. Algun zoòleg aclarirà si el carassius carassius de la pàgina 60, amb un nom que sembla tret d'una o altra taxonomia, existeix o ha existit en el món real. Al capdavall, també en això Fuster reprenia fórmules ben acreditades del passat. Els bestiaris medievals, conservats en manuscrits monàstics o representats en pedra per escultors anònims ací i allà, en catedrals o petites esglésies, incloïen ben sovint, com ho havien fet els relats mitològics, animals fantàstics.

La Fontaine, en dedicar el seu primer volum de faules a Monseigneur le Dauphin, un fillet de Lluis XIV que tenia sis anys i mig, afirmava que eren un entreteniment convenient per als seus primers anys, perquè l'infant tenia una edat en què "la distracció i els jocs estan permesos als prínceps". Però l'advertia que al mateix temps havia de posar alguns dels seus pensaments en idees serioses. Les històries heretades d'Isop i adaptades per La Fontaine li ho facilitarien.

També aquests aforismes fusterians uneixen, d'acord amb la recepta clàssica, una part de distracció i de joc amb dosis d'incitació a la reflexió.

Francesc Pérez i Moragón és escriptor.