El teatre català: una immensa vocació europea

Mirant enrere, sorprèn que la nostra infància no hagi transcorregut en un món idèntic a l'actual. El temps passa, esborra els malsons. Fa 30 anys encara vivia Franco, el nostre petit dictador que Europa va tolerar com a mal menor davant del comunisme. ¿Què té a veure això amb el teatre? El teatre i la cultura en general eren aleshores captius d'un règim que mirava de fer, de cara enfora, un posat democràtic amb un cert suport a les avantguardes. De cara endins -i el teatre és, essencialment, un art interior-, les interdiccions es traduïen en una censura ferotge.

En aquell ambient, la simple aspiració a l'europeïtat era un acte de rebel.lia, i la cultura, un arma en la lluita contra el franquisme. Només així s'entén la necessitat dels intel.lectuals de sortir a fora i portar de contraban les últimes novetats prohibides, que es filtraven des d'Europa, la Unió Soviètica, els Estats Units. Autors, directors, actors, pedagogs i crítics van fer, durant els anys seixanta i setanta, un esforç immens per capgirar la situació. El problema, potser, era que la cultura anava arribant a peces. Uns tornaven amb la seva càrrega de cultura subversiva de l'Alemanya Federal o Democràtica, d'altres de França, d'Amèrica. Aquí es muntaven les peces i, tot s'ha de dir, es feia d'una manera original, adaptant-ho a un esperit força anàrquic, impulsiu, mediterrani. Aquesta és la circumstància del teatre independent.

Home rellevant per la introducció del teatre brechtià i per l'impuls pedagògic a través de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, va ser Ricard Salvat. De Polònia arribava Fabià Puigserver (mort el 1991), l'impulsor del Teatre Lliure, primera companyia estable a Barcelona i la de més prestigi al nostre país. Cal no oblidar Albert Boadella i Els Joglars, o Joan Font i Comediants. Entre els crítics que van propiciar el camí de l'europeïtat destaquen Joan de Sagarra i Xavier Fàbregas. Ja en plena democràcia, va incorporar-se Josep Maria Flotats, qui, procedent de la Comédie Française, va establir-se al Poliorama (1984) i va impulsar el Teatre Nacional de Catalunya (1998).

L'esforç de assolir Europa no s'ha esgotat en aquest moviment de fora cap endins, i són nombrosos els creadors que han fet el salt internacional. Cal tornar a citar aquí Els Joglars, Comediants i el Teatre Lliure, i afegir La Fura dels Baus i noms com els de Lluís Pasqual, Calixto Bieito i Sergi Belbel. Són només la punta de l'iceberg d'una col-lectiu de professionals preparat per fer de Barcelona una de les capitals teatrals d'Europa (malgrat una política cultural desorientadora).

Després d'una vintena d'espectacles, Albert Boadella, amb Els Joglars (1962), és probablement el creador més rellevant del teatre independent. Parteix del teatre de mim, però el transforma amb fórmules de commedia dell'arte i, sobretot, amb una infinita capacitat polèmica i una gran capacitat de seducció. Els seus últims muntatges, Ubú president, La increïble història del Dr. Floit i Mr. Pla i Daaalí són un retrat demolidor d'una Catalunya resclosida en un nacionalisme petitburgès.

Comediants (1971) és, per la seva condició de teatre visual, una de les companyies més internacionals. Sota la direcció de Joan Font i partint de la creació col.lectiva, són l'exponent més clar del que pot anomenar-se teatre mediterrani. La seva espectacularitat és evident en els cercaviles, amb diables, focs d'artifici, capgrossos i un humor popular. Menys interessants són potser els espectacles de sala. Bi (dos móns, dues cultures), última creació de Comediants en col.laboració amb acròbates xinesos, és representativa de la seva estètica.

El Teatre Lliure (1976), membre de la Unió de Teatres d'Europa, pateix, ara com ara, una crisi de creixement arran del seu trasllat al nou teatre de Montjuïc. Al llarg de la seva història, amb una programació atenta al millor repertori del teatre mundial, el Teatre Lliure ha estat el gran referent a Catalunya i ha obtingut en les seves sortides a l'estranger el reconeixement per la qualitat dels seus espectacles.

El 1983 sorgeix La Fura dels Baus, un dels gran revulsius del teatre català. La seva trilogia inicial, Accions, Suz-o-suz i Tier mon, és d'un avantguardisme radical, més lligat a les arts plàstiques i al rock que no pas al teatre. La seva trajectòria en els últims anys inclou òperes -La condemnació de Faust, gran éxit al Festival de Salzburg 1999- i alguns intents de teatre convencional.

Entre els noms propis, un dels homes de teatre més internacionals del teatre català és, sens dubte, Lluís Pasqual (1951), que, sorgit del col.lectiu del Teatre Lliure, ha estat director de l'Odéon-Théâtre de l'Europe (1990), responsable de la secció teatral de la Biennal de Venècia (1995/96) i del Projecte Ciutat del Teatre (1997) en què s'insereix el nou Teatre Lliure. És un dels grans directors del teatre català, creador d'esperit universal.

De la segona generació, posterior a la del teatre independent, surten Calixto Bieito i Sergi Belbel (tots dos nacuts el 1963). Des de la presentació de Life is a Dream, de Calderón, al Festival d'Edimburg, estrenat posteriorment a Nova York amb èxit aclaparador, la trajectòria europea de Calixto Bieito ha estat ascendent, amb nombroses -i polèmiques- posades en escena de teatre i òpera. Per la seva banda, Sergi Belbel, dramaturg que va començar la seva trajectòria a mitjan vuitana, és actualment un dels autors més traduïts i representats a Europa. Entre les seves obres destaquen Carícies, Després de la pluja o Morir.