La tragèdia de la ciència MARTÍ DOMÍNGUEZ

James Lovelock és un home baixet i remirgolat, que emet un somriure tímid tan bon punt et saluda, com si estiguera aclaparat de sentir-se el centre d'atenció. No obstant això, t'encaixa amb força la mà, i per a això empra les seues dues mans, en un gest inesperat de franca i oberta cordialitat, mentre el seu esguard, una mica cansat, s'espavila de sobte amb estranya lluïssor. Al seu costat, la seua esposa Helen, elegant i erta com una d'aquestes orquídies que creixen als prats muntanyencs, acompanya el seu marit en un silenci tan sols bressolat pel fru-fru de la seua roba, d'una informalitat perfectament calculada. Riu amb agraïment qualsevol comentari, i fins i tot sembla una punta neguitosa al davant de totes aquelles manifestacions d'estima i respecte, com si no hagueren fet els mèrits suficients per a aquelles distincions. Vora d'ells, Lynn Margulis fa de contrapunt: la seua vitalitat desbordant, la seua simpatia espontània i desinhibida, el seu parlar clar i net, el seu desig d'abraonar-se de seguida a la feina, la converteixen en una dinamitzadora de projectes i il.lusions, en una entusiasta activista del treball i de la ciència.Sens dubte, tenir a València Lovelock i Margulis ha estat un dels grans regals de la commemoració dels Cinc Segles de la Universitat de València. Perquè tan bon punt Lovelock pren la paraula, les opinions contundents que omplin el seus llibres es manifesten, com si en aquell home discret s'amagara un mister Hyde, un investigador iconoclasta i d'una acuïtat sorprenent. Lovelock no dubta a reafirmar que es considera un científic radical, i que la seua gran sort és haver estat suficientment independent ("ric" matissa rient Margulis) per a poder haver desenvolupat el seu pensament científic a la seua casa de Devon. I igual que féu Charles Darwin en Down, on va dur a terme gran part de les experiències que il.lustren els seus llibres, Lovelock, en els trenta acres que posseeix, ha conreat gran part del seu corpus científic i filosòfic. És un arrauxat defensor de la independència intel.lectual; un solitari que comprova amb tristesa com sovint fins i tot les universitats són refractàries, per simple corporativisme, a rebre noves idees. En aquest sentit es consola pensant que passaren 150 anys abans que s'acceptara que la calor és una mesura de la velocitat de les molècules, i més de 40 abans que la teoria de les plaques tectòniques fóra confirmada per la comunitat científica.

I és cert que trenta anys després de la primera formulació de la hipòtesi Gaia, aquesta segueix produint un gran nombre de controvèrsies. No fa molt John Maddox, antic editor de la revista Nature, definia aquesta teoria com "una fantasia agradable". Potser el temps reafirme Lovelock, i la Terra siga un "tot vivent" que s'autoregula com un ser viu. O potser finalment la sentència de Maddox s'impose. La qual cosa seria una llàstima, perquè la hipòtesi de Lovelock i Margulis és suggestiva i atractiva. Thomas Huxley deia que la gran tragèdia de la ciència és l'assassinat d'una bella hipòtesi a mans d'un fet lleig. Esperem que, en aquest cas, la història no li done la raó.