També Prévert

Günter Grass, Eduardo Galeano, i també l’escriptor, editor i llibreter, que suportava amb paciència els espanyols que anaven a París a furtar-li llibres durant la dictadura franquista, François Maspero. Abril s’emporta peces destacables de la literatura. També ho va fer un 11 d’abril de 1977 amb l’autor teatral, guionista cinematogràfic i, sobretot, poeta, Jacques Prévert (França, 1990-1977). Va escriure "Les feuilles mortes" que, musicada per Joseph Kosma, va recórrer les veus de molts intèrprets arreu del món: Juliette Gréco, Édith Piaf, Plácido Domingo, Nat King Cole, Ute Lemper, Frank Sinatra, Eric Clapton, Fairouz, entre altres, i cal destacar-ne la d’Yves Montand. L’any 1962 Philips va editar un disc magnífic: Yves Montand chante Prévert, un exemple definitiu de com es pot musicar "lletres" sense mètrica cantabile, sense rimes, de versos molt lliures. Impossible no recordar el seu "Barbara"? "Recorda, Barbara, que aquell dia plovia sense parar sobre Brest i ens vam encreuar pel carrer de Siam i ens vam somriure sense conéixer-nos. (...) Algú va cridar el teu nom i vas llançar-te als seus braços (...) Maleïda guerra!, on ets ara, sota aquesta pluja de foc, d’acer i de sang; i aquell que t’abraçava ha mort, viu encara?"

París, 1920: Prévert va participar en el moviment surrealista francés amb Raymond Queneau i Marcel Duhamel però va trencar, l’any 1930, amb un altre dels membres, André Breton, perquè el considerava massa autoritari. Els lletraferits de l’època el menyspreaven en considerar la seua poesia massa "popular". La publicació de Paroles, l’any 1946, va tindre un gran èxit i les patums hagueren de rectificar. Els seus poemes tenen jocs de paraules, neologismes, polisèmies, però el lector sempre acaba amb la impressió que no llig quelcom de críptic, sinó que li arriba pels mitjans més particulars. Alguns dels seus poemes fan referència a la infantesa. Potser a una mena d’infantesa que avui és diagnosticada dintre de qualsevol dels centenars de trastorns que la indústria farmacèutica s’encarrega de perfilar. Vull dir: una infantesa viva, inquieta, encuriosida. Poemes en què un xiquet a classe es distrau mirant passar un ocell per la finestra i tots els alumnes acaben volant amb ell. O aquell en què se sent un ocell ferit perquè l’ha atrapat un gat. Mort, el poble li dedica uns funerals i en el seguici el gat veu plorar una xiqueta a qui li diu: "si haguera sabut que t’havia de fer tanta pena me l’hauria menjat tot sencer i després t’hauria explicat com se m’havia escapat volant; és clar que no es poden deixar les coses a mig fer". Un altre poema comença: "Pare Nostre que sou al cel, quedeu-vos-hi".

No és difícil evocar unes altres manifestacions artístiques semblants de la postguerra a França. Si Prévert escrivia: "els joves que s’estimen es besen drets contra les portes de la nit i els passants els assenyalen amb la punta del dit" ("Les enfants qui s’aiment"), Georges Brassens cantava: "La gent que mira malament es pensa que els bancs verds als carrers es van fer per als impotents i no s’adonen que hi són per a acollir els amors debutants" ("Les amoureux des bancs publics"). Si Prévert escrivia sobre els xiquets a l’escola, François Truffaut filmava Les 400 coups (mal traduïda com Els 400 colps, perquè és una expressió francesa que significa ‘fer barbaritats, transgredir’). Artistes que es van fer càrrec del temps que vivien. I de la gent.