La generació perduda

L’artista Mira Bernabeu (Asp, 1969) em cita a les 13.00 en el seu domicili del carrer del Convent de Jerusalem. És una casa antiga, amb un ascensor de planta triangular entaforat en el forat angostíssim de l’escala. Al principi, Mira (com tothom el coneix, pel seu primer cognom) m’havia citat en la galeria Espai Visor, que dirigeix. Però quan li he comentat que ens interessava l’espai de creació, m’ha advertit que ell no té estudi, sinó tan sols una taula. Vet-nos, doncs, asseguts davant d’aquella taula, on hi ha dos ordinadors i una preciosa màquina fotogràfica Hasselblad.

Entrevistar Mira Bernabeu representa un canvi de terç, tan engrescador com arriscat. Aquest no és un artista corrent, d’obra tangible, de cavallet, d’escaire i cartabó. Mira és un artista format en el videoart, que treballa la fotografia d’una manera conceptual, creant ambients i tensions, pulsions vitals en els seus personatges. S’ha especialitzat en la fotografia de grups de persones, en què els fa posar treballant els espais, els gestos, la individualitat dins del grup. “Al Centre Octubre vaig fer una exposició sobre els ‘Salvem…’. Em vaig endinsar en tots aquests col·lectius i els vaig estudiar des de dins. Va ser una experiència fascinant. El meu treball gira al voltant d’això, de la manera com el grup s’estructura perquè hi tinga cabuda l’individu”. Li pregunte si és una obsessió i, de seguida, intente matisar el terme, però Mira m’interromp: “No, tens raó! És una obsessió! M’interessa l’ésser humà en societat, com es perd la individualitat, com interacciona amb els altres… Pensa que sóc diplomat també en psicologia i que sempre m’ha agradat l’antropologia… Estudie l’home com a animal social, des d’una mirada artística. I no em canse de fer-ho.”

Mira és un home prim, d’ulls vius i expressius, de nas important, afable, però alhora contingut. Es nota que controla els passos que fa, que és un hàbil conversador i un bon relacions públiques. La galeria Espai Visor li ocupa bona part del temps i l’obliga a viatjar molt, a estar present en les fires d’art internacional més importants. Això el fa anar sempre molt atrafegat i a gestionar el seu temps tan bé com pot. És pare de dos fills, i a l’entrada de casa té les bicicletes dels xiquets, amb els cascos penjant dels manillars. “No sóc bon pare! No els dedique prou temps, perquè la galeria m’obliga a viatjar molt”. Certament, l’Espai Visor és una excepció en aquesta ciutat, tan abandonada a la seua dissort cultural. El seu fundador fou el professor Pep Benlloch, amb qui Mira sempre tindrà un deute de gratitud, perquè li la va cedir fa uns anys sense cap contrapartida. Un gest inhabitual, d’una gran generositat. I amb Mira, Espai Visor s’ha convertit en el que és: una galeria que aposta per un art de frontera, pel videoart, la fotografia conceptual, les instal·lacions, les performances… Un lloc únic a València. I és comprensible que estiga orgullós de la progressió de la galeria i del pes que ha aconseguit a l’estranger. “A València no existim. Mai no he venut res als valencians. Sempre venem a l’estranger. Per què? Doncs perquè a València el col·leccionista és un senyor caspós que creu que l’únic art que existeix és la pintura… A més a més, està convençut que tot el que pot produir València no té cap valor i, per tant, prefereix comprar a París o a Londres. Nosaltres no hem venut mai res a València! La burgesia valenciana mai no ha invertit en art, almenys d’una manera seriosa. Tan sols en tarongers, que ara s’han d’engolir”.

Truca a la porta Jesús Císcar i entra en el pis rient, admirat de l’ascensor de Lil·liput. Si més no, aquell ascensor és un bon catalitzador de la conversa. Li pregunte, a Mira, si se sent un exiliat a la seua terra. “Nooo… Exiliat, no. Però sí que diria que els de la meua edat som una generació perduda. Mai no ens ha donat suport cap institució, mai no hem tingut una ajuda, unes beques plausibles, un mínim passar… Ens han abandonat a la nostra sort i ens hem hagut d’espavilar. Mai no ens han donat suport: no han comprat obra, ni res de res”. Li dic que, en canvi, es podria també argumentar que un art excessivament subvencionat promou una obra dòcil amb el poder. Mira em fita amb ironia, amb ulls com de fura: “Sí, per això els bascos i els catalans estan representats en Documenta, en Manifesta, en la Biennal de São Paulo… No t’enganyes: si inverteixes en cultura reps, si no… Ací tenim la merda dels premis Senyera, que no sé si encara es fan. Importen tan poc que no sé si encara existeixen! En canvi, els bascos tenen el premi Gure Artea”. Mira Bernabeu creu en la necessitat d’un suport institucional, en la protecció de l’art. “No sé què passa en aquesta ciutat. Jo em podria haver instal·lat a Londres, però per motius familiars vaig tornar. Hi vaig viure set anys i hi vaig exposar molt… Però ací és com si no existires. Saps, mai cap diari valencià no ha fet una crítica, ni bona ni dolenta, de les nostres exposicions! I fa vuit anys que estem ací! I fem cinc exposicions l’any! Com és possible això? A què es dediquen els crítics? Què he de fer? Pagar-los? I tampoc no m’han fet gens de cas com a artista: quan vaig fer l’exposició sobre el zoològic de València, en què denunciava l’abandó i el balafiament de recursos, no vaig aconseguir ni una nota en els diaris valencians. Ni en el Posdata, ni en Las Provincias… Cap ni una!”.

Fora se senten els sorolls de les grues que preparen la falla de Convent de Jerusalem. De moment hi situen un Neptú colossal, amb una barca al cap… Li pregunte si això és art. Mira obri els ulls i confessa: “Dissabte me’n vaig! I no sé si això és art o no… El que no és art és l’envelat que han posat baix de ma casa i que aquest cap de setmana ha fet sonar la música a tot drap fins a les quatre de la matinada…”. Potser podria estudiar els fallers, al seu casal, li propose, com a tema d’anàlisi artística. Com que la individualitat s’adapta al grup… Mira riu i es pren la proposta seriosament: “El problema de les falles és que no són els veïns del barri els qui munten el sarau, sinó la gent que ve de fora, i, com que no és el seu carrer, es permeten rebentar-ho tot”. Jesús Císcar intervé i sentencia: “El problema de les falles són els fallers”. Mira diu: “El casal el tenim a la finca, i no sols en falles fan soroll… S’hi reuneixen tots els caps de setmana… Els patim tot l’any!”.

Potser no seria mala idea aquesta possibilitat d’una mirada “mirana” sobre el casal faller que hi ha baix de sa casa. Mira Bernabeu obri els ulls i, abaixant una mica el to de veu, escenifica la seua secreta esperança: “Cove el desig que tot es renovarà! Que el PP perdrà les properes eleccions. Quan pense que xicots de vint-i-quatre anys tan sols han conegut Rita Barberá… Tu saps el que és això? Quan viatge, bona part de la conversa del dinar amb companys de l’ofici d’altres ciutats, fins i tot de l’estranger, versa sobre el desastre del nostre país. I em veig en la necessitat de defendre que, malgrat tot, s’hi fan coses molt bones… Sóc una mena d’ambaixador! Però de vegades dic prou: no parlem més de la corrupció, de la ruqueria dels nostres polítics… En canvi, també pense que aquest desert cultural on ens han deixat ens ha obligat a buscar-nos la vida. Els artistes ens hem unit, s’ha format l’Associació d’Artistes Visuals… Hi ha hagut coses bones!”.

Li pregunte per l’IVAM, si està content del canvi. “Jo he format part del col·lectiu Ex-amics de l’IVAM. I feia catorze anys, catorze anys!, que no posava els peus en el museu! I en els darrers dies ja hi he anat unes quantes vegades. Ha estat un canvi positiu, sens dubte”. Fora ressona la mascletà. Jesús ho aprofita per a fer-li unes fotografies, amb la Hasselblad a la mà. “Ara tinc un projecte interessant, en un institut de Múrcia, a Cabezo de la Torre. Hi treballaré amb els alumnes, farem un concurs fotogràfic i, després, jo els fotografiaré a ells… Ja veurem què obtenim de tot aquest tràfic d’imatges…”. Pense en el meu amic Vicenç Altaió, crític d’art i intel·lectual preclar, que s’autodenomina traficant d’idees. Mira Bernabeu és una mica això: un traficant d’imatges, murri i espavilat. Ens acomiadem: Jesús baixa per les escales i jo per l’ascensor, perquè tots dos no hi entrem junts. Quan eixim al carrer, ens arrossega una ruera de gent que torna de la mascletà. Anem un temps contracorrent, en silenci, salvant obstacles. Una xurreria, al cantó de la plaça, ofereix mitja dotzena de bunyols gratis per la compra d’una dotzena. Li la mostre a Jesús, l’oferta, i riu. Bunyols per a tots.