Tempestes imaginàries

Estela Tormo és d’Alcoi. Aqueixa ciutat tan fèrtil des del punt de vista musical, que tants bons músics ens ha procurat les últimes dècades. Va guanyar el premi a la millor maqueta en els VIII Premis Ovidi Montllor per Mecanoscrit (Autoeditat, 2013). Aquella era la seua primera demo, un treball que es perfilava com un homenatge a l’escriptor Manuel de Pedrolo. I ara mateix debuta en llarg, amb el mateix nom artístic emprat aleshores, Júlia, i amb el disc Nuvolàstic (Malatesta, 2015). Un treball que combina electrònica casolana i guitarres rock d’una manera molt particular. I que, tot i oferir un saldo globalment desigual, depara alguns moments d’una bellesa inquietant i tèrbola, perfilada amb una singularitat poc habitual a la nostra escena.

“Encara a hores d’ara no sé qui, ni com, va proposar Mecanoscrit per a estar nominada”, ens conta sobre aquell guardó. Reconeix que “de fet, em va avisar una amiga que estava nominada perquè ho va llegir a un diari digital, perquè jo no en tenia ni idea: és tot un enigma encara hui dia”. De qualsevol manera, si alguna cosa crida l’atenció a primer colp d’ull (i d’oïda) en Nuvolàstic, el seu flamat primer llarg, és el munt de referències espacials que poblen les seues cançons, ben present en les lletres i en els mateixos títols. Característica gens aliena al indie estatal, i que ella mira de reformular en el seu profit com una mena de marca de la casa: “Sí, totalment: sóc una apassionada de tot el que estiga relacionat tant amb els fenòmens meteorològics com amb l’astronomia, l’univers, els planetes, els forats negres, la infinitud... termes que m’encisen i que tinc rondant pel cap sovint, com les fractals, l’actitud impassible dels bisons enfront de les tempestes o els núvols”.

Sobre el seu ventall d’influències, gens evidents a Nuvolàstic, reconeix que això potser siga un punt a favor, i assumeix que “són molt disperses, i sóc conscient que açò s’ha plasmat generalment en tot el que faig”. És per això que ens diu que “cada cançó beu d’unes fonts i totes alhora tenen característiques comunes que donen continuïtat al treball” alhora que es mostra contenta del fet que “Júlia sone diferent en cada pista, tot i que a la fi tot gire sota un mateix paraigua”. I conclou: “Em diverteix molt jugar amb els sons i hui dia les possibilitats són infinites”.

“Em diverteix molt jugar amb els sons i hui dia les possibilitats són infinites”

Estela Tormo ara mateix forma part de la banda en directe dels valencians Emma Get Wild (“una de les millors propostes que hi ha actualment a València, sens dubte: tenen una qualitat innegable i haurien d’estar molt més amunt”). I també ha format part de Las Potencias del Este, la banda que va acompanyar Néstor Mir en discos com La Nuit Subatomique (Malatesta, 2009). Potser per això una de les col·laboracions més cridaneres (i lògiques, al mateix temps) és la del mateix Néstor Mir, cap del segell que edita l’àlbum, qui recita en francés en el tema “Alpinisme”: “Ell ha estat per a mi un referent musical i cultural claríssim des de fa ja molts anys, i volia que cantara en francés, que és com jo més el vaig conéixer”, argumenta.

Aquest dissabte 21 de març presentarà el disc a casa i en format de banda completa (amb Jaume Pla a la guitarra, Lídia Vila als teclats i Santi Serrano a la bateria, a més de la mateixa Estela en veu i guitarra), al pub Bad Voodoo d’Alcoi. Però ens confirma que “el plat fort” arribarà el 18 d’abril a la Sala Russafa, també amb banda completa en un concert en què compartirà escenari amb els mallorquins Miquel Serra i la banda Es Declivi (formada per Joan Colomo, Joan Pons i Mau Boada). Serà la cita més ressenyable, abans d’embarcar-se, en format de trio, en concerts com el d’Es Polvorí (Eivissa), el pròxim 16 de maig.