Sobre la por

Som una espècie intel·ligent, és a dir una espècie expectant: sabem que ens hem de morir, sabem que ens poden passar coses. Per això coneixem bé el gust de la por. Som una espècie amb moltes virtuts necessàries per a viure en societat: som solidaris i cooperatius perquè sols no podem subsistir, sabem treballar junts perquè sovint és pura necessitat, ens ajudem els uns als altres perquè sense això no sobreviuríem. Molt bé, tot això és cert. Però també som prepotents i ens agrada manar sobre algú, ens agrada posseir i acumular, som envejosos i mirem amb mals ulls el bé dels altres. Som animals eixits d’entorns hostils: la pau i l’absència d’agressió no sempre han estat benèfiques per a qui les practicava, i per això són conquestes lentes, construccions ideals, complicades, que ens guarden d’amenaces permanents. En aquestes societats de l’Europa occidental, que són les nostres, la violència ha estat, fins fa ben poc, part de la vida gairebé quotidiana de qui no se’n podia protegir: i els rics podien i els pobres no. Als barris foscos de les ciutats, fa a penes un segle, la gent no gosava caminar de nit. Jo he conegut vells de poble que em contaven històries esgarrifoses de la seua joventut, amb pistoles, ganivets i bastons sense fre. I a casa meua, quan jo era menut, a l’horta de València, mon pare dormia amb pistola sota el coixí i una escopeta carregada al peu del llit: l’amenaça nocturna dels lladres era permanent. I els jocs infantils que recorde eren sovint d’una violència extrema. No hauríem d’idealitzar, per tant, ni una bondat natural universal ni un passat recent de seguretat general i garantida. Hem patit pors ancestrals davant dels sorolls de la nit, davant dels esperits que ens amenacen, dels dimonis de l’infern, dels llamps i dels trons, dels animals feréstecs, de la fam i de les malalties. Però segurament allò que els humans han temut més al llarg de mil·lenaris infinits són els altres humans. Després, en el curs del darrer mig segle, tots els béns de la pau van semblar progressivament possibles. Amb garantia oficial, evidentment. I amb estalvis productius, pensions creixents i protecció segura contra tot desordre, violència o agressió. Les pors antigues, doncs, eren les pors naturals que ajudaven a combatre els poders de l’infern. Les temors noves, ara mateix, en són una de sola: la de perdre la il·lusió del paradís.