Un dia que durarà anys

A tot arreu se’n parla, ara, d’Ovidi Monllor. I, com sol passar, tothom l’ha conegut, l’ha escoltat i l’ha apreciat sempre. Jo no. Quan jo era jove l’havia vist en alguna pel·lícula, però no en coneixia les cançons. De la Nova Cançó, escoltava Llach i poca cosa més. Els joves de la meua generació estàvem espanyolitzats de cap a peus i érem cecs o, si més no, miops a la cultura autòctona. No ha canviat molt, això; ho veig en els joves d’ara: encara són quatre gats els qui escolten música en català, tot i l’actual riquesa i qualitat d’aquesta. És difícil apassionar-se per una música —o per una literatura— que no tens el gust de conéixer, i al País Valencià hi ha causes potents —provocades— que n’han propiciat el desconeixement. Un dia, però, per influència d’alguns amics indòmits, o per certes lectures, o per pròpia voluntat regeneradora, un es descobreix davant l’espill i s’atura a examinar-se, sense pressa, sense por, i, davant la revelació d’allò que hi veu, decideix no continuar sent un altre, sinó ell, i no ser ombra, sinó cos. I decideix iniciar un recorregut per ell inèdit que l’acoste al seu jo més profund. Jo he recuperat a poc a poc moltes coses fins aleshores ignorades, durant aquest recorregut. Entre les quals, i només els últims anys, la música de l’Ovidi. D’ell m’agraden unes quantes cançons, no moltes, però sobretot m’agrada la seua actitud, en l’escenari, en la vida. Fou Bertolt Brecht qui va escriure que “allò savi en el savi és l’actitud”. Ovidi era, sens dubte, un individu carismàtic, que devia caure bé allà on anava, alhora que devia irritar els adversaris. Encara els irrita, de fet, vint anys després de mort. Ovidi: un de tants personatges poc aprofitats per aquest país. Ara, ves per on, està assolint categoria de mite. Som així: menyspreem els nostres homenots mentre són vius i els mitifiquem quan són morts. Fa vergonya veure i escoltar com l’Ovidi es lamentava que, a partir d’un cert moment, no tenia feina, que no el cridaven per actuar, sabent com sabem que pels nostres pobles passaven, cobrant milionades, gent com la Pantoja, Manolo Escobar o Miguel Bosé. El més trist és que molts dels que ara mitifiquen l’Ovidi són els mateixos que menysvaloren —o directament ignoren— alguns homenots encara vius. Qui sap quins homenots d’aquests —no cal dir noms— seran convertits, en un futur, en mites. Això és una loteria, que no depén solament dels mèrits, sinó de l’oportunitat i del combustible mediàtic, i on la política pesa més que no la feina de fons o la saviesa. Però torne a l’Ovidi. No vaig assistir a cap de les seues actuacions; ara, des de fa poc, l’he anat coneixent gràcies a alguns homenatges, als vídeos penjats a la xarxa i a algun paper que he llegit. Hi ha un text, especialment, que me l’ha fet pròxim i entranyable, un text bastant desconegut. És una llàstima que, qui estima l’Ovidi, se’l perda. Parle d’un relat de l’escriptor gandienc Rafa Gomar, un dels nostres millors contistes. Es tracta de la història amb què tanca el seu petit llibre Batecs, que publicà Proa el 2004. Es titula Serà un dia que durarà anys, i ens mostra, en deu belles pàgines escrites en segona persona —el “tu” és l’Ovidi—, l’últim dia de l’artista, acompanyat, ben a la vora, pels familiars i amics més íntims. Val molt la pena llegir-ho. És, per a mi, un dels millors homenatges que se li podia fer. No hi trobareu ja el carismàtic cantant ni l’actor, però la seua noble, digna actitud —allò que, segons Brecht, fa savi el savi—, es manté en tota la seua integritat, o potser acrescuda.